ELS LLIBRES I LES COSES

La cara menys coneguda de Hollywood

La cara menys coneguda de Hollywood / GETTY Zoom

Alfred Hayes (1911-1985) va fer una mica de tot: guionista, novel·lista, poeta, periodista... Nascut a Anglaterra i novaiorquès des dels 3 anys, també va viure un temps a Itàlia, on va anar a parar amb l’exèrcit nord-americà. En la postguerra s’hi va quedar i va col·laborar amb els cineastes neorealistes De Sica ( El lladre de bicicletes ) i Rossellini ( Paisà ). Als EUA ho va fer amb Fritz Lang i Fred Zinnemann. Conegut sobretot pel poema Joe Hill, dedicat a un sindicalista assassinat, musicat per Earl Robinson i cantant, entre d’altres, per Joan Baez, també és autor de diverses novel·les: ara ens arriba Una cara coneguda (Ed. 62) en traducció d’Albert Torrescasana.

El protagonista de la novel·la és un guionista de Nova York que, quan necessita diners, deixa la família uns mesos i s’instal·la a Los Angeles a escriure per a Hollywood. És com el Meursault de Camus, indiferent, observador, indolent, un estrany en la seva pròpia vida. Viu sol en un pis llogat a una divorciada que ha fugit a Europa. El fracàs d’ella també podria ser el seu. Sense proposar-s’ho, en una festa vora el mar amb un grup de persones “que no eren ben bé desconegudes ni ben bé amigues”, es veu empès a salvar una noia borratxa que s’està a punt d’ofegar. Una noia que vol ser actriu, vol ser famosa o, si més no, convertir-se en una cara coneguda.

El llibre és un retrat sinistre i poètic de l’altra cara del Hollywood glamurós: “La ciutat era plena de persones que, estirades al llit, pensaven amb un fervor intens, inesgotable i gairebé abrandat, a fer-se famoses, si encara no ho eren, o a fer-se més famoses si ja ho eren; o a fer-se riques si encara no ho eren, o més riques si ja ho eren; o a ser poderoses si encara no ho eren, o més poderoses si ja ho eren”. La soledat, la mediocritat, la indefensió es condensen en “el somriure una mica lànguid, una mica complicat” de la noia.

Una cara coneguda no us farà somriure ni plorar. Se us filtrarà, això sí, el profund malestar d’unes vides que són com un diamant fals. L’amor, a les mans dels protagonistes de Hayes, adopta una densitat poruga, cruel i desesperançada: “Estimar és molt avorrit”. I alhora és un abisme. El dia que es fan el primer petó, la terra tremola sota els seus peus. Un mal auguri que ens acompanya fins al final d’una lectura absorbent en què fragilitat i fatalisme van de bracet.