PERE ANTONI PONS

La cara fosca de la ment

La cara fosca de la ment Zoom

Robert W. Chambers (1865-1933) va ser il·lustrador de revistes i autor de novel·les rosa i drames de societat, que li van donar molta fama i diners. També va publicar una raresa de terror, El Rei de Groc (1895), un recull de deu relats, quatre dels quals tenen com a motiu central un llibre maleït -també titulat El Rei de Groc -, escrit amb “paraules més precioses que les joies” i “més desagradables que la mort”, i que fa embogir tothom qui el llegeix. Com que tota la mitologia relacionada amb el Rei de Groc s’ha posat de moda gràcies a la sèrie True detective, Angle Editorial ha rescatat aquells quatre relats i els ha complementat amb L’habitant de Carcosa, d’Ambrose Bierce (1842-1914), la inspiració inicial de Chambers. Tot plegat configura un volum ple d’inquietuds i esgarrifances, de presagis ominosos i atmosferes malsanes, que farà les delícies dels aficionats al gènere.

A més, el pròleg d’Albert Pijuan, que també n’ha fet la traducció, és útil: presenta Chambers i Bierce -“la baula perduda entre Poe i Lovecraft”, diu del primer-, en contextualitza les obres -tot i que el context compta poc, perquè transitem per una nebulosa de misteris i pànics atemporals- i dóna claus per entendre-les. Els materials amb què estan fets els relats ja formen part de la galeria de tòpics i llocs comuns del gènere: personatges deformes que existeixen més en la mort que en la vida, narradors poc de fiar i amb les facultats mentals alterades (per culpa de la febre, d’un accident o de la bogeria), símbols de sentit elusiu però concretament pertorbadors -la Màscara Pàl·lida, les estrelles negres de Carcosa-, morts inesperades, presències amenaçadores (reals o fruit del desvari)...

Força i suggestió

Tot i que ja estan gastats per l’ús, tots aquests materials continuen tenint força i capacitat de suggestió, en la ploma de Chambers. Un bon exemple és el primer relat del volum, El reparador de reputacions, que ens aboca dins els deliris sinistres d’una ment desequilibrada. De tons decadentistes, La màscara presenta un triangle amorós malaltissament poetitzant. Potser Al pati del Drac és el més fluix de tots perquè depèn massa d’una mitologia que, en realitat, només és apuntada en detalls. Eficaç però epigonal, El signe groc és Poe amb una pinzellada de Hawthorne. De L’habitant de Carcosa, de Bierce, el més elogiós que se’n pot dir és que el llegeixes i sents una mà freda al coll.