MARTA PESSAR-RODONA

La cambra gens silenciosa de Mercè Rodoreda

Thomas Hardy, gran novel·lista victorià, no va donar a conèixer la seva poesia fins al segle XX. Deia que abans, és a dir, durant el victorianisme, la poesia britànica havia estat una "cambra silenciosa". El resultat va ser que, de tota manera, hi ha qui diu (no ho comparteixo) que la seva influència poètica i modernista és més important que la de T.S. Eliot! En qualsevol cas, una Rodoreda novel·lista ja triomfant amb Aloma (1938), a partir dels anys 40 i exiliada a França des del 1939, vesteix una cambra poètica pròpia, gens silenciosa. La seva poesia la fa Mestra en Gai Saber, en l'únic espai públic que tenien els escriptors catalans -exiliats o no- durant el primer i més dur franquisme. Ens referim als "Jocs Florals a l'exili", celebrats tant a Montevideo com a París i Londres. La peculiaritat és que quan retorna definitivament (i tardanament) a Catalunya el 1979, calla del tot aquells anys de poesia que avui analitza Jordi Julià, en un estudi més que admirable. ¿Era la narrativa la cambra silenciosa catalana d'aquells anys? La resposta, necessàriament, quedarà tant a l'aire com l'esmerç dels anys de Transició política a dir que si Catalunya volia ser culturalment alguna cosa, res de poesia, pròpia de pobles bàrbars, de tam-tam, vaja! (Ho recordem perfectament.)

Quan el 2002 es va publicar Agonia de llum, en edició a cura d'Abraham Mohino, aplegant "part" de la producció poètica de Mercè Rodoreda, el lector corrent es va sorprendre i ho va apreciar. Julià ho té absolutament en compte i és respectuós no sols amb aquell curador, sinó també amb estudiosos parcials de l'obra rodorediana, entre els quals el Príncep dels Erudits (manlleu carnerià), l'hel·lenista Carles Miralles, que Julià també té molt i molt en compte. En qualsevol cas, Julià, poeta i acadèmic com Miralles, s'adreça al lector corrent, amb tanta fal·lera que al llibre no hi ha ni una nota. Difícilment, però, hi podem trobar cap error d'estudiós. Així, el segon capítol té un títol paradigmàtic, "Per què escriure poesia a l'exili?" La pregunta que també ens podem fer nosaltres, els lectors corrents.

Al tercer capítol, "Sobre la formació lírica", ja hi apareix Dant i la seva Comèdia, que la història ha divinitzat. (Rodoreda, els tres darrers anys de la seva vida, mentre callava sobre la seva activitat poètica, repetia que havia llegit Dant tres vegades, en llengua original!) Julià hi introdueix obres dels mateixos anys, com, per exemple, la de Bartra. Seguint atentament els poemes rodoredians, Julià no menysprea res. Ni la poesia francesa de l'època (Valéry), ni d'altres exiliats amb veu distinta (Cernuda), ni la narrativa posterior de l'autora, ni entrevistes de tota mena. En especial, no oblida que és una autora catalana que, de menuda, tenia un monument a casa que el seu avi havia aixecat a Verdaguer! Per no parlar de l' Oda a la Pàtria d'Aribau, també petrificada al jardí familiar. De tota manera, Julià, amb un eclecticisme envejable, tant ens pot remetre a Carner o a Riba com a Gassol, en aquesta minuciosa anàlisi de la poesia de l'autora. Igual que es pot servir de recursos tècnics per explicar-nos un poema determinat, tenint en compte la resta. Com ens diu al capítol final, Julià ha tingut en compte tres principis: cronològic, temàtic i mètric. Chapeau! En conseqüència, ens unim a ell a l'hora de "reclamar" una edició canònica de l'obra poètica de l'autora. En definitiva, en incloure dos poemes de Rodoreda a la modèlica antologia, Paraula encesa (Viena), obra de Julià i Pere Ballart, l'autor d'aquest estudi ja havia començat a predicar amb l'exemple de considerar Rodoreda, ultra gran narradora, també poeta.

Finalment, que ningú esperi, però, que en aquest estudi hi trobarà la raó última que expliqui per què una Rodoreda poeta i d'èxit va abandonar la poesia a favor de la narrativa. Cadascú, com jo mateixa, haurà de trobar la seva pròpia resposta.