Si la música és la resposta, quina era la pregunta?

La música és la resposta a tot el que no en té. Ho afirma el pianista James Rhodes (Londres, 1975) a Instrumental, un llibre que ha sortit en castellà amb el segell de Blackie Books. Que s’hagi publicat és notícia: l’exdona de l’autor va intentar evitar-ho. Però la justícia britànica va dir que endavant, que aquestes “memòries de música, medicina i bogeria” podien veure la llum.

Són pàgines escrites en un intent de vèncer el propi passat. I quin passat. El resum de la contracoberta esgarrifa: “Em van violar als sis anys. Em van internar en un psiquiàtric. Vaig ser drogoaddicte i alcohòlic. Em vaig intentar suïcidar cinc vegades. Vaig perdre la custòdia del meu fill”. I es va refugiar en la música. El volum arrenca amb una frase prou il·lustrativa del to i del contingut que vindrà: “La música clàssica me la posa dura”.

Les violacions infantils, diu Rhodes, són l’Everest dels traumes. No se superen. Ras i curt: “Voleu arrabassar a un nen tot allò que el fa nen? Folleu-vos-el”. A ell li va robar la infància el seu professor de gimnàstica i de boxa. Els abusos sexuals van durar cinc anys. Les seqüeles no caducaran mai.

“No parlaré de tot això. Parlaré de música. Perquè Bach em va salvar la vida. I jo estimo la vida”. La contracoberta menteix: Rhodes sí que en parla, dels abusos i les seves conseqüències. Ho fa amb la cruesa que requereixen aquesta mena de barbaritats. Relata -sense recrear-s’hi- episodis que provoquen mal físic només de llegir-los, imagina’t doncs si n’ets la víctima. Se sent empès a explicar-ho en veu alta: diu que no vol callar quan hi ha tants elements de la nostra cultura que “permeten, fomenten i celebren” l’abús sexual de nens. Però Rhodes també parla de música, per descomptat. Perquè a ell, quan tenia set anys, el va rescatar la Xacona de Bach i Busoni. Va trobar-ne una gravació per casa, en una casset. La va posar al walkman, un d’aquells walkmans amb auto-reverse. I es va evadir de tal manera que va arribar al fons del fons de si mateix.

Un llibre escrit des del coratge que neix quan perds la por

Instrumental és un llibre addictiu. James Rhodes no ha aconseguit desprendre’s del sentiment de vergonya, però escriu sense por. Té el coratge dels que n’han passat tanta, de por, que ja no els espanta res. S’ha empassat massa silencis, i ara vomita el dolor en forma de paraules i de notes. Concertista mediàtic, treballa per renovar la música clàssica i per acostar-la als centres psiquiàtrics i a les escoles.

La música (com la poesia, l’art, la filosofia o la literatura) ens ajuda a afrontar la intempèrie moral. La refotuda intempèrie moral que sempre arriba. El menut James s’hi va trobar molt aviat, sense recer. Va topar amb la casset providencial en ple desconcert, en plena caiguda al buit. I s’hi va aferrar com si li anés la vida. Perquè, en efecte, l’hi anava.

Som a la vegada passat i present, abans i després

Tanco Instrumental i agafo Com ser-ho alhora, de l’escocesa Ali Smith, publicada per Raig Verd i traduïda per Dolors Udina. Una novel·la que és alhora moltes coses i que ens diu que som o volem ser moltes coses alhora. La mare de la George ara és morta i ara no. Tan aviat parla la George d’abans que morís la mare (amb la intempèrie moral encara a l’horitzó) com la George de després, immersa en una de les vés-a-saber-quantes fases del dol. Podria haver-lo començat a llegir per aquesta primera part o per l’altra primera part. Ali Smith juga a alternar passat i present. I a mi, que el llibre m’ha seduït com pocs ja d’entrada, em vénen unes ganes boges d’abocar-m’hi per aturar el temps.