La caiguda de les races nobles

El gabinet dels antics va aparèixer com a fulletó al diari Le Constitutionnel l'any 1838. A l'any següent es publicà en forma de llibre. Forma part de les Escenes de la vida de províncies de la Comèdia humana de Balzac. La història que conta ens retrotreu a l'enfrontament entre la vella aristocràcia supervivent de la Revolució i el nou poder burgès. A pesar de la restauració borbònica, els nobles que van retornar a França amb Napoleó, esvaït el suprem esglai del Terror, eren llavors criatures miserables que enarboraven el seus títols mentre al mateix temps llanguien, a províncies, lluny de la comprensió de la cort reial.

El marquès d'Esgrignon és un d'aquests aristòcrates vinguts a menys. A ca seva es reuneix un pansit estol d'alcúrnies periclitades que els seus enemics burgesos anomenen El gabinet dels antics . L'hereu del marquès és el jove comte Victurnien. El marquès es deleix perquè el seu fill puga fer vida a París, lluny de la mediocritat provinciana. Victurnien, però, resulta ser un hereu escampa: arriba a la capital amb 2.000 francs de renda (clarament insuficients) i el primer mes se'n gasta 50.000. Hi coneix la senyora de Maufrigneuse, que l'arruïna moralment i econòmicament. El pare no en sap res i l'entorn familiar el disculpa ("Si França té deutes, ¿per què Victurnien no n'hauria de tenir?").

La trama del relat s'entreté en l'odissea inversa del jove comte, que passa dos anys fabulosos gastant el que no té. Entre la casa dels Esgrignon i París no hi ha seixanta llegües, sinó "una distància d'uns quants segles". Entra així en dansa un dels temes predilectes de l'autor: la contraposició entre la vida rutilant a París, el melic del món, i el sopor ignorant de la província. En realitat, Balzac té la imaginació d'una vella xafardera. Ens l'imaginem, grassonet i perspicaç, rere la cortina de la finestra, espiant els passavolants. Ja dirà després Gustave Flaubert que "a províncies, la finestra substitueix els teatres i el passeig". ¿I què és Madame Bovary (1857) sinó la condensació genial d'aquesta miserable vida provinciana en la figura d'una dona còsmicament avorrida i incapaç de fruir de cap meta aconseguida, sepultada en l'inaprehensible territori mental on "els millors petons només ens deixen als llavis l'ànsia irrealitzable d'una voluptuositat més alta"?

El gabinet dels antics abunda precisament en retrats de "personatges curiosos enterrats a províncies com les velles medalles en una cripta". La província hi és l'epítom de totes les catàstrofes, de tots els avatars biogràfics envernissats pel fracàs. Era lògic que un personatge com Victurnien acabara caient en mans dels seculars enemics de la casa d'Esgrignon. Du Croisier, el rival liberal de son pare, té en les seues mans l'execució dels deutes del comte. Un vell notari, Chesnel, addicte als vells valors aristocràtics, maniobra per salvar-lo sense que ho sàpiga el marquès. Al voltant del vell s'ha teixit una densa malla de silencis però Armande, la seua germana, no s'ha estat d'exclamar, en assabentar-se de la disbauxa econòmica del seu nebot: "Hi ha fatalitats terribles per a les races nobles que cauen".

Victurnien se salvarà, però el preu serà terrible: haurà de tornar a la província i ser pobre. En morir el marquès, Du Croisier es venjarà. Casarà la seua filla amb Victurnien, aportant-hi una dot de tres milions de francs. S'assegura així l'entrada triomfal al gabinet dels antics. Victurnien transigeix i després se'n podrà anar a París a fer vida de ric. Però les races nobles ja han caigut irrevocablement.