JORDI NOPCA

Una cabana on regna la pau i la seguretat

Crònica de la cabana, de Kamo no Chômei, és un dels tres primers títols de L’Art de la Memòria, que es dóna a conèixer amb una proposta exquisida, arriscada i elogiable: Vindicació dels drets de la dona, de Mary Wollstonecraft; De la influència de les passions en la felicitat dels individus i les nacions, de Madame de Staël; i un breu text signat per un monjo budista japonès al mes d’abril del 1212.

Fill del sacerdot principal del Santuari Jussà de Kamo, l’autor de Crònica de la cabana no tindria una vida tan regalada com s’esperava de jove. L’any 1201, amb 46 anys, prepararia una nova antologia imperial de poesia japonesa, Shinkokinshû, però no seria designat ministre del santuari de Tadasu, fet que “el privava de mitjans econòmics per mantenir la mansió de la seva àvia paterna”, segons explica el traductor, Jordi Mas López, i l’obligava a “fer-se monjo budista i retirar-se a la zona d’Ôhara, a prop del temple de la muntanya Hiei, al nord-est de Kyoto”. Si això passava cap al 1204, al 1208 es traslladava a un “petit ermitatge de les muntanyes de Hino”, i seria des d’allà que escriuria una col·lecció de contes protagonitzats per monjos i sacerdots -esperem que Mas López se n’ocupi més endavant- i el quadern on narra la seva vida retirada. Encara que pertanyin a segles i cultures diferents, el text de Kamo no Chômei és una bona companyia a l’ Elogi de la vida solitària, de Francesco Petrarca. Conscient que les persones “moren a l’alba i neixen al capvespre, com l’escuma damunt l’aigua”, el monjo japonès no s’està de recordar unes quantes catàstrofes que han tingut lloc durant la seva vida -incendis, tornados, inundacions, terratrèmols- fins que arriba al crepuscle vital en què redacta les notes. “M’he fet una cabana perquè s’hi esvaneixi la rosada i hi acabin de caure les darreres fulles”, escriu des del seu recés, on regna “la pau i la seguretat”. Chômei la transmet al lector català per primera vegada gràcies a la traducció de Jordi Mas López. I aconsegueix que es llegeixi com aquell “corrent que no s’interromp en cap moment”.