La “brillantor i ardència” de Maragall i Casasses

La “brillantor i ardència” de Maragall i Casasses Zoom

Tot un llibre que comenta un poema de 51 versos. I, per complicar-ho una mica més, fer-ho “de cinc amb cinc síl·labes i cesura al mig, / pla el primer ’mistiqui i el segon agut”. Aquest és el repte que es proposa Enric Casasses, reprenent i desplegant la conferència “dada a can Maragall el 26 de novembre del 2009”. Intent de comentar-hi el poema d’en Joan Maragall ‘Soleiada’ (Vitel·la, 2014) és un llibre doblement enlluernador perquè els versos de Casasses es deixen empeltar de la força fulgent (“prenyada de llum”) del text maragallià, que va ser publicat per primera vegada a la revista Pèl & Ploma el 13 de gener del 1900, i posteriorment inclòs, amb “pocs però bons canvis”, a Les disperses, llibre del 1904. En l’anàlisi de Casasses hi ha quatre fonts explícites que treuen el cap en passatges del text. La primera és el retrat que Josep Pla fa del poeta a Tres biografies, “diu que el gran misteri amb en Maragall / en les poesies, és el seu estat / d’ànim en escriure-les, que aquí rau la clau, / diu en Pla, de tota poesia ”). La segona, Josep Palau i Fabre, que en un dels assajos de Quaderns de l’alquimista afirma que Soleiada “presenta el punt àlgid de la tensió / maragalliana entre cristia- / nisme i paganisme”. Per a Àngel Carmona, Maragall escriu “tal com l’infant a qui se li revela de sobte aquest misteri terrible i fascinant de la vida”, i Casasses precisa que “en la paraula d’infant és on tot / reposa i culmina: infant, no innocent: / en estat de gràcia, que és prou diferent, / és més d’atrevir-se”. Finalment, de Víctor Català recorda la resposta per carta que li envia amb el poema Les roses franques. I Casasses relliga la pulsió de l’obra d’un i altre en dos versos: “Tots dos patien per la llibertat / com les passa magres bé que mai no mor”.

Un estat d’ànim que ens fa ser “amics de l’estrany”, la tensió religiosa del mite que exposa Soleiada, la paraula d’infant amb què el vehicula i la llibertat que impregna i reivindica Maragall són quatre dels eixos que el lector recorre, meravellat, de bracet amb Enric Casasses, que continua en un estat creatiu pletòric poc després de T’hi sé (Edicions de 1984, 2013), A la panxa del poema en prosa... (Tria, 2013) i Diari d’Escània i Univers endins (Empúries, 2013).

Soleiada explica com una donzella que tenia “els disset anys d’amor” queda prenyada pel sol, “l’astre de foc i ambre”, i es dedica a “rodar per l’encontrada” cantant una cançó que acaba “tota jo só claror contra claror” fins que dóna a llum “un nin” que diu: “Jo vinc per acostar el cel a la terra...” Els dos textos, el de Joan Maragall i el d’Enric Casasses, són imprescindibles. Brillants i ardents.