Les bones intencions de la ‘pàtria’ d’Aramburu

Crítica de la novel·la 'Patria', de Fernando Aramburu. Tusquets. 648 pàg. / 22,90 €

Les bones intencions de la ‘pàtria’ d’Aramburu Zoom

“El conflicte”, per a qui no ho recordi, era l’eufemisme amb què el món filoetarra solia anomenar el que era, de facto, la dominació de la vida social basca per part d’un grup mafiós, ETA, que no es va rendir mai de manera incondicional i que només va abandonar les armes quan va tenir legalitzats tots els seus negocis, una mica a la manera de Michael Corleone entre El padrí I i II, quan es trasllada a viure a Nevada per començar una vida no delictiva.

Fernando Aramburu, basc d’origen i des del 1985 resident a Alemanya, autor veterà -vuit novel·les abans d’aquesta i dos llibres de relats-, ha decidit, en el seu últim llibre, un volum de més de 600 pàgines, enfonsar-se de ple en “el conflicte” basc i retre un homenatge a les víctimes, als que durant molt anys van nedar entre les aigües tempestuoses del País Basc intentant mantenir una neutralitat impossible, o, si més no, fugir del maniqueisme enquistat en els gestos, les converses, les actituds. La història gira al voltant de dues famílies: la del Txato, un empresari que decideix no cedir a l’extorsió d’ETA i que ho paga amb la mort, i la del Joxian, el fill del qual entrarà de pistoler a “l’organització” -un altre eufemisme-. Però les vertaderes protagonistes són les dones: la Bittori -vídua del Txato-, que decideix tornar al poble després de molts anys d’absència, i la Miren, una dona esquerpa que es posa de part del seu fill Joxe Mari i que durant molts anys romandrà enfrontada a la Bittori, amb qui havia tingut una forta amistat.

Seguir el tòpic

Hi trobem també nombrosos secundaris, entre ells el Gorka, el germà del Joxe Mari, que, per contrast, decideix lluitar pel seu país amb les armes de les lletres i de la cultura. El problema és que el maniqueisme amb què Aramburu retrata els dos germans no és més que una mostra del que recorre tota la novel·la, que consta de 125 capítols curts que van saltant en el temps i en els quals no hi ha cap progressió dramàtica. Les bones intencions s’escampen en un text que recorre un realisme mal entès que només desemboca en el costumisme, amb una prosa que pretén ser col·loquial i és descuidada, i en què trobem frases tan espantoses com: “ Soplaba un poco de brisa que hacía sobremanera grato estar allí ” (p. 95). Tampoc ajuden la superficialitat dels personatges, el permanent clixé de les situacions ni l’absurd estilístic d’enllaçar verbs amb la barra inclinada com a la frase “ A ver qué nos hace/rompe/estropea esta vez ”. I és que, des del tòpic, es fa difícil desmuntar els tòpics amb què es justificaven el crim i el xantatge.