PERE ANTONI PONS

Un bon dia, fatalment

L’acció de La neu era bruta, del més que prolífic Georges Simenon (1903-1989), es desenvolupa en una ciutat innominada d’un país europeu també innominat que ha estat envaït per unes forces d’ocupació estrangeres. En cap moment no s’explicita ni es donen gaires indicis de quins són concretament, però la novel·la va ser publicada el 1948 i, a partir dels noms dels personatges, és deduïble que l’escenari podria perfectament ser qualsevol ciutat mitjana de Bèlgica o d’Holanda en plena ocupació nazi. No hi falta cap dels ingredients propis del context, que la literatura i el cinema han convertit en molt familiars: la violència -tortures, assassinats- amb què els opressors imposen el seu ordre, la presència més o menys perceptible de les activitats de la Resistència, un actiu mercat negre, la tibant relació entre aquells ciutadans que eviten el contacte amb els ocupants i procuren trampejar la situació com poden i aquells altres que miren de treure un profit personal de les circumstàncies...

L’interès de Simenon, en tot cas, no és oferir una visió panoràmica d’una ciutat ocupada durant la Segona Guerra Mundial, sinó mostrar els efectes que unes condicions tan particulars -i extremes- tenen en la vida dels individus normals i corrents. Per això focalitza gairebé tota la seva atenció en el personatge del jove Frank Friedmaier: disset anys, fanfarró, fill d’una senyora que regenta una casa de cites clandestina per on passa gent de tota mena. El negoci permet al Frank i la seva mare de viure relativament bé, guanyen prou calés per pagar el menjar i el carbó de l’estufa. En un ambient general de carestia, aquest benestar resulta gairebé ofensiu, i genera enveges, recels i sospites entre els veïns. Al Frank, però, tant se li’n fot. Se li’n fot tot, en realitat. Per això mata un sotsoficial de l’exèrcit d’ocupació només perquè sí -“per desvirgar-se”-. I fa l’amor amb les noies del bordell sense desig ni plaer, mecànicament. I es comporta d’una manera temerària, lluint la pistola robada a la víctima i fent ostentació del feix de bitllets guanyats traficant il·lícitament.

Justament, aquesta indiferència rabiosa envers tot el que l’envolta -i envers ell mateix, també- és la característica central del personatge. Tant per l’ambient com pel protagonista, La neu era bruta presenta més d’un punt en comú amb L’estrany, d’Albert Camus: sobretot, una atmosfera greu, pessimista, sense redempció… Les dues novel·les presenten una diferència crucial, però. A pesar dels seus vincles, el Mersault de Camus és una víctima de la fatalitat de la indiferència, mentre que el Frank de Simenon n’és un militant convençut, que no tan sols no pateix per la pròpia insensibilitat sinó que, a més, la potencia. Simenon no explora les motivacions i les raons de la manera de ser del seu protagonista. Ens el mostra tal com és, en cru. Enemic de la tendresa, agressiu, esquerp, la personalitat d’aquest antiheroi simenonià es resumeix en un pensament amb ressons d’autoprofecia: “Un bon dia fatalment succeirà alguna cosa, no es pot preveure quan, ni exactement què”. En una entrevista per a la Paris Review, Simenon va explicar que sempre tenia en compte el consell que, de jove, li havia donat Colette. Ell li havia passat uns contes i ella li havia retret que fossin “massa literaris”. Efectivament, tot en l’estil de Georges Simenon està mancat d’artifici. Els diàlegs són eficaços des de la naturalitat. I la prosa, feta de frases breus, precises, és ràpida i alhora fa gala d’una aridesa retòrica total. Això fa que transmeti una sensació d’urgència decandida i que reprodueixi molt fidelment la monotonia de la sordidesa i la vulgaritat. Però fa que també, a vegades, avorreixi força.