Un 'Blade runner' per a Philip Marlowe

Un 'Blade runner'  per a Philip Marlowe / WARNER BROS. Zoom

Arrecerada en la botànica salvatge de la bona literatura, l'editorial Males Herbes acaba de publicar Pistola, amb música de fons , la primera novel·la de l'escriptor Jonathan Lethem, una de les veus més estimulants de la narrativa contemporània nord-americana. Fins ara, només l'editorial Bromera ha traduït al català Encara no m'estimes , una novel·la del 2007. Huérfanos de Brooklyn i La fortaleza de la soledad , les obres més reconegudes de l'escriptor de Brooklyn, només es poden llegir en castellà, encara.

Pistola, amb música de fons , com gairebé totes les primeres novel·les de qualsevol autor, és un homenatge emocionat als escriptors que admira. Lethem presumeix de mestres i enceta aquesta novel·la amb una cita de Playback , la darrera obra completa de Raymond Chandler.

Com a lector, l'escriptor novaiorquès s'ha nodrit de la novel·la negra clàssica de detectius de Dashiell Hammett i, sobretot, de Chandler. I l'ha barrejada, sense manies, amb l'altre gran viatge de la literatura popular que és la ciència-ficció, la distopia de Philip K. Dick.

Enteranyinats tots dos universos per les ombres del misteri, poblats per personatges solitaris amb un codi ètic propi que coratjosos i inadaptats viuen al marge del poder establert. ¿És tan diferent el Rick Deckard de Somien els androides amb ovelles elèctriques? del personatge de Philip Marlowe en qualsevol novel·la de Chandler?

A Pistola, amb música de fons , el protagonista és el detectiu Conrad Metcalf, un home individualista i desencantat que ha de descobrir l'autèntic assassí d'un crim per demostrar la innocència del seu client. Per fer-ho s'ha de moure en un món on els membres de la policia són inquisidors, els animals, modificats genèticament, desenvolupen les feines que els humans no volen fer i la música ha substituït les notícies a la ràdio en una espècie de censura melòdica. En aquest futur distòpic, la vida es mesura pels punts de karma que et queden en un carnet amb banda magnètica. Per malviure en aquest ambient opressiu i violent, Metcalf té tres elements a l'abast. L'obstinació, l'alcohol i les drogues. Esnifa a tota hora el seu "material", una barreja pròpia a base de substàncies com addictol, acceptol i penediol. L'únic que no tasta és l'oblidol. "Ningú que es dediqui al que jo em dedico es pot permetre gaire oblidol, i jo anava sobre segur i no en prenia gens", ironitza Metcalf.

Metàfores i to líric

A ritme de diàlegs ràpids i mordaços i vocables inventats, Lethem em fa empassar també la seva mescla literària. En Metcalf és com en Marlowe. A estones, em penso que parla Humphrey Bogart. "Em dedico a desemmascarar mentiders, no a ajudar-los a perfeccionar la seva interpretació", es presenta en Metcalf-Marlowe.

Del cinisme d'unes frases vaig a petar a un Lethem jove que té moltes ganes de demostrar-nos, als lectors, la seva mà trencada amb les metàfores. És cert, hi té gràcia, però en aquesta primera novel·la encara se li veuen un pèl massa les costures. No perd múscul, en canvi, en el costat líric, una de les columnes on recolzen les seves històries. Eixut però eficaç, el lirisme apareix com un bàlsam: "Quan vaig arribar al cim del turó, vaig aturar un moment el cotxe i vaig contemplar les últimes restes de posta de sol que es dissipaven en la nit. No era la millor que havia vist, però era més bonica que el que tenia dins".

Lethem copia dels bons i les seves descripcions d'hotels de carretera i estampes de bars nocturns són un Blade runner d'intel·ligència i el primer rum-rum de la maquinària d'un ofici que engegava, llavors.