HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim 23/01/2016

Les bèsties de la tieta Caterina

i
Eva Piquer
3 min
Les bèsties de la tieta Caterina

Una “mula de mal ferrar” que rebia visites des del llit

Pompeu Fabra la descrivia com “una mula de mal ferrar”. Era tan bonhomiosa com ferruca, i es negava a acceptar unes normes fabrianes que no li feien el pes. El lema vital de Caterina Albert i Paradís era “deixeu-me fer i jo deixaré fer”: ella no es ficava mai amb ningú i hauria volgut que ningú es fiqués amb ella. Potser per això en sabem poques coses, de la vida personal de l’escriptora. Sort que a l’Escala n’hi ha que la recorden de primera mà i que s’hi refereixen com “la tieta Caterina”: és el cas del seu nebot i fillol, el músic Lluís Albert i Rivas, que va aprendre a tocar el piano al pis barceloní del carrer València que tenia llogat la padrina; i els fills d’en Lluís. Uns nebots-néts que ja van conèixer la tieta enllitada: arran d’una lesió lleu, Caterina Albert es va instal·lar al llit de la seva casa escalenca per sempre. Hi va fer vida durant anys. No estava malalta, però rebia les visites sense llevar-se. Això sí: cada dia anava al lavabo a rentar-se i sortia a fer una volta pel jardí.

Era una dona indòmita, anava per lliure. Li agradaven molt els jardins salvatges. De la mateixa manera que es resistia a encotillar la llengua, tampoc era partidària de la feina dels jardiners. Sostenia que s’havia de deixar créixer la natura sense intervenir-hi. Que les males herbes no s’havien pas d’arrencar. “Tot són plantes”, deia.

Les parets parlaven i els animals s’hi trobaven com a casa

S’estimava molt els animals. En parlava des del respecte i l’afecte, i en tenia uns quants d’acollits. Que trobava un gavià mal ferit? Ella el curava i l’alimentava tan bé que l’ocell ja no es movia d’aquella casa, on també s’hostatjaven a pensió completa un mussol i dues garses. Per més fred que fes, la porta que donava al jardí estava tothora entreoberta, perquè les bèsties poguessin entrar i sortir de casa com si en tinguessin les claus. Els veïns de davant tenien gallines: si els en sortia una de boja, la gallina tocada de l’ala s’incorporava al jardí animat de la tieta Caterina.

A la finca de l’Escala hi van acabar vivint la tieta Caterina i la seva germana Amèlia, que havia quedat vídua. També hi havia la Magdalena, la minyona, una noia de Queralbs que va arribar a casa de Caterina Albert sense saber llegir i a qui l’escriptora va ensenyar de lletra fins al punt que la Magdalena es va acostumar a fer versos per celebrar els esdeveniments familiars. Però la minyona es treia mèrits: deia que les parets de la casa li parlaven i que ella es limitava a escoltar i transcriure.

La llibreta, el tinter, les barricades, l’arquèologa i la flauta

A la cambra de Caterina Albert es muntaven tertúlies de tota mena. Tenia una llibreta a tocar del capçal: a mitja conversa la veies sucant una ploma al tinter i prenent notes. Als vespres la família sencera es reunia a casa de la tieta. Els nebots-néts en veien sortir Aurora Bertana, Baltasar Porcel i tants d’altres. Amb els parents desapareixia la Víctor Català: amb ells no parlava mai de literatura, ni encara menys dels seus llibres. Preferia recordar les barricades del carrer Major el dia del bateig del seu germà, en plena carlinada. També repassava anècdotes sobre bèsties. Una vegada es va entristir tant en veure com arrabassaven a una euga la cria acabada de parir, que va escriure: “Només l’home és capaç de fer una cosa tan animal”.

O els parlava, emocionada, de les ruïnes d’Empúries. Ella mateixa s’havia dedicat a fer excavacions amb precisió d’arqueòloga. Un dia va trobar una tomba i va agafar-ne una flauta de joguina sense preveure que se li desfaria a les mans. Anys després, si pensava en la flauteta que havia fet malbé sense voler, encara se li entelaven els ulls.

stats