Ressenya
JOAQUIM ARMENGOL

Les banyes trencades del cérvol

Ressenya d''El dia del cérvol', de Marina Espasa. Publicada per L'Altra editorial

Les banyes trencades del cérvol / MIKHAÏL MARKOVSKI / GETTY Zoom

És evident que la llengua catalana en especial i la seva literatura en particular pateixen, en general, la mateixa agonia que viu un peix fora de l’aigua. Potser per això calma una mica que en temps tan convulsos, mediocres i vulgars com els nostres encara es puguin llegir algunes novetats literàries en un català ben escrit, abans no fem la clucaina definitiva. El que hauria de ser un fet normal resulta ser un cas fabulós i excepcional. I en aquest sentit ja val la pena llegir l’últim llibre de Marina Espasa, El dia del cérvol, publicat per Eugènia Broggi, l’editora taronja, a L’Altra.

A La dona que es va perdre, l’anterior novel·la de Marina Espasa, la protagonista (Alícia) buscava allunyar el tedi i la rutina per fer centellejar la vida a través de les sensacions. En realitat palpitava, dins una identitat canviant, la idea de la fragilitat humana i d’una cerca personal a través del pas del temps, el viatge interior que fem tots plegats cap a nosaltres mateixos. Es podria afirmar una cosa semblant en El dia del cérvol : sorprenen certs paral·lelismes entre les dues narracions, tot i les circumstàncies tan diferents. Ara bé, les capes superposades i els punts de fuga que hi ha a El dia del cérvol enriqueixen més la lectura, de tal manera que és força complicat poder dir de què va. Una pregunta equivocada, ja que ens obliga a muntar arguments simples i reduccionistes, i es pot acabar dient coses com que la novel·la va d’una noia, la Minerva, que se sent com morta per dins i vol sentir-se viva. I això és veritat, però és dir ben poc. Potser seria millor preguntar-se què és El dia del cérvol. És novel·la artúrica? És novel·la gòtica? Un thriller? Una bonica història d’amor? ¿Una narració política tenyida de crítica social? ¿Un relat sobre la lluita entre el bé i el mal? No hi ha dubte que tots aquests elements hi són i despleguen la seva força d’una manera o altra. En tot cas, tenim un díptic amb dos ambients ben diferenciats, una aventura en la qual la primera part passa a Barcelona mentre que la segona transcorre en un context idíl·lic rural a Suècia. La contraposició entre el món urbà i l’estampa rural esdevé un pur enigma. ¿Potser són diferents els mals que oculten aquests ambients antagònics? Però només un lector amb la naturalitat que gasta la Minerva podria contestar a la pregunta.

Prosa cuidada i lírica

El que em sembla destacable, però, és la bona escriptura de Marina Espasa: la seva prosa cuidada amb un punt de lirisme, aquesta lleugeresa absorbent, l’humor i el dinamisme volàtil d’uns diàlegs àgils i frescos; una mena d’alegria vital que ho impregna tot i que em penso que no és altra cosa que la pròpia personalitat de l’autora, l’entusiasme de la seva veu i de la seva rialla. I també aquesta fabulació de la realitat, la barreja del que és quotidià amb la fantasia que acaba provocant que passin coses extraordinàries i estranyes, que fan anar del somriure a l’ofec inquietant en desplegar-se aquesta batalla angoixant entre el bé (els Ganduls del Sud) i el mal (els Atletes del Nord). Deia Josep Pla que la realitat és infinitament superior a la fantasia. Una veritat com una casa, no hi ha dubte; però la fantasia és del tot necessària per parlar-ne. I cal dir que les connexions amb la realitat catalana són ben presents en la novel·la. Presents i punyents, com és el cas de la història vergonyosa i d’autèntic terror d’estat que van viure els nois de Ciutat morta ; en especial, Patricia Heras, la jove poeta madrilenya que va acabar suïcidant-se a causa d’aquells fets. Una mostra fefaent del declivi en què viu immersa aquesta trista i vulgar Barcelona en decadència. Així com hi ha les connexions històriques, hi ha també les connexions mitològiques i literàries, petits homenatges personals que evoquen Minerva, la deessa romana de la saviesa i de les arts, Dante, Boccaccio, la novel·la medieval del cicle artúric i les obres de Francisco Casavella, Joan-Lluís Lluís i Enric Casasses.

Observo encuriosit que la cervesa sembla que ha esdevingut un símbol literari i generacional dels nostres temps, per descomptat la beguda dels pobres i els desarrelats. Salut!