HE LLEGIT NO SÉ ON

La balada dels caçadors solitaris

La balada dels caçadors solitaris / ARA Zoom

Dintre de la desgràcia, és millor estimar que ser estimat

Carson McCullers va morir als cinquanta anys. En feia gairebé trenta que s’havia fet famosa amb la novel·la El cor és un caçador solitari. Una novel·la que la va convertir en nena prodigi de les lletres americanes i que, com va observar Anna Maria Moix, comença a l’estil d’un conte per a infants: “A la ciutat hi havia dos muts i sempre anaven plegats. Cada dia, de matí, sortien de la casa on vivien i feien cap a la feina, de bracet. Els dos amics eren ben diferents”. Una novel·la, com també va observar Moix, massa cruel per ser un conte infantil. Però amb una màgia poètica que li dóna un regust de literatura clàssica.

Que el cor és un caçador solitari i que les persones estem condemnades a la incomunicació són idees recurrents a l’obra de McCullers. A la novel·la breu La balada del cafè trist (L’Altra Editorial, amb traducció de Yannick Garcia), en què també conviuen els personatges grotescos amb l’encant poètic, hi llegim: “Val a dir d’entrada que l’amor és una experiència compartida entre dues persones, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats. Existeix l’amant i l’amat, però són de països diferents. Sovint l’amat només és l’estímul de tot l’amor acumulat que l’amant atresora en silenci des de fa temps. I, en certa manera, això ho sap qualsevol amant. Sent dins l’ànima que el seu amor és cosa solitària. Coneix llavors una solitud nova i estranya i aquest coneixement és el que li causa patiment”. Ara bé, és més tolerable ser l’amant que l’amat: “La majoria de nosaltres preferim estimar que ser estimats. [...] L’amat tem i detesta l’amant, i fa ben fet, perquè l’amant busca sempre despullar l’amat”.

La festa sembla més divertida si no t’hi deixen entrar

Aquesta escriptora de nom masculí que es va casar dues vegades amb el mateix home havia tastat tots els gustos de la soledat, n’havia explorat els angles més cantelluts. “El que és terrible en el meu cas és que durant molt temps només he estat un jo -confessava-. Tot el món forma part d’un nosaltres, excepte jo. Si un no forma part d’un nosaltres, se sent veritablement massa sol”.

Quan Carson McCullers era una nena de quatre anys que es deia Lula Carson Smith, va passar per davant d’un convent. A dins hi havia una colla de nens que menjaven gelats, jugaven i es gronxaven. Ella se’ls va quedar mirant, fascinada. Volia afegir-s’hi, però la dona que l’acompanyava li ho va impedir: li va dir que no podia entrar en aquell convent perquè no era catòlica. “Vaig voler escalar el mur, però era massa petita per aconseguir-ho. Estava convençuda que, a l’altra banda del mur, es feia una festa en la qual jo no podia participar”. La futura escriptora va passar a mirar-se el món com si fos una celebració a què no l’havien convidat.

Quan escriure és el remei contra els mals del cos i del cap

Lluny de ser una festa, la vida de Carson McCullers (Geòrgia, 1917-Nova York, 1967) va estar marcada per la malaltia: va patir atacs des de ben jove, i als trenta-un anys va quedar paralítica de mig cos. Va conèixer de primera mà el dolor, la depressió i l’alcoholisme. L’escriptura era el remei contra tants mals, l’únic medicament eficaç: “La meva salut depèn quasi completament de la possibilitat d’escriure”, deia.

D’aquesta autora imprescindible, s’ha dit que ocupa un lloc entre William Faulkner i Truman Capote. Coincidint amb el centenari del seu naixement, L’Altra Editorial pretén recuperar-ne tota l’obra. Segons l’editora Eugènia Broggi, la immensa McCullers té molts números d’esdevenir “escriptora de capçalera de qualsevol lector inquiet”.