Jo vaig tenir una àvia comunista

Comunistes a Nova York podria ser el títol d’una pel·lícula de terror de sèrie B o el d’un gag de qualsevol standup comedian de Broadway però, encara que sembli mentida, en un moment determinat de la història el Partit Comunista nord-americà va ser tan gros i havia de ser tan influent com el de qualsevol país europeu. Fins que la revolució hippy no ho va dinamitar tot (o ho va embolcallar temporalment en núvols de fum) els qui portaven la batuta en això de derrotar el capitalisme eren els comunistes, amb cèl·lules secretes, reunions llargues i pesades i “traïcions al dogmatisme” com ara tenir relacions sexuals amb policies negres. L’escriptor novaiorquès Jonathan Lethem, que és un “escriptor Zelig” que canvia de pell a cada projecte, s’ha transmutat en escriptor realista amb ressons del Philip Roth jueu i càustic de Em vaig casar amb una comunista. Lethem va tenir una àvia comunista i agitadora social i li ha volgut retre un homenatge mentre provava d’esbrinar quin grau d’activisme social li circulava a ell per la sang.

La tensió entre vida pública i vida familiar ressona al llarg de cinc-centes pàgines que, com les reunions de les cèl·lules comunistes, es podrien haver escurçat. Dividida en capítols gairebé independents i desordenats cronològicament amb molta habilitat, retrata tres generacions, cadascuna amb la seva “revolució” particular: la comunista dels anys quaranta i cinquanta, la hippy dels seixanta, i la del moviment Occupy de la primera dècada del segle XXI, els del “99%”. El resultat és irregular, amb capítols esplèndids, d’una profunditat psicològica admirable, d’altres de divertidíssims (les cartes del pare escapat a Dresden a la filla són imperdibles), capítols propis d’un virtuós (com el que, estructurat com un concurs de televisió, repassa les protestes socials de mig segle) i d’altres que es fan francament pesats, com un de dedicat al beisbol, o superflus, massa prolixos. I només amb els enfrontament entre la Rose, la gran matriarca, i la seva filla Miriam que es fa hippy, vistos des dels ulls del nét Sergius, n’hi hauria hagut prou per construir una novel·la plena de vida. Però és com si les ganes d’explicar-ho tot, i de manera seriosa i definitiva, haguessin despistat l’instint literari de l’autor, que no veu com una escena on una mare posa el cap de la seva filla al forn és molt més poderosa que les cent pàgines posteriors sobre la vida a Queens als seixanta. I aquest mateix fenomen es reprodueix en l’estil, amb frases d’una densitat i una sofisticació que no sempre estan justificades, i que deuen haver posat la flexibilitat del traductor Ferran Ràfols i Gesa al límit, tot i que n’aconsegueix un molt bon resultat.

Desobeir cada dia

Al mateix temps, però, és difícil no sentir-se apel·lat pel retrat de les contradiccions de la vella Rose: “assisties a reunions sense presumir-ne, lluitaves pels drets dels veïns d’un bloc”, però “la guspira d’un egoisme inexhaurible, disfressat de cosa sublim o idealista”, i és admirable com es tanca la novel·la, tant des d’un punt de vista literari com, ai, ideològic. Un bon escriptor ha de llegir bé el seu temps, i Lethem ha entès el missatge dels Occupy. Encara que ironitzi sobre el seu nivell d’higiene o de compromís real (potser inversament proporcionals?), ha entès que ja no esperen una revolució mundial que arribarà a un dia i a una hora determinats, sinó que defensen que es pot viure d’una altra manera i convertir totes i cadascuna de les nostres accions en petits actes desobedients o contestataris. Ara bé, les discussions sobre l’articulació entre el bé comú i el bé individual pertanyen al terreny de la filosofia o al de la política, i la descripció de la dificultat de fer coincidir els desitjos amb la realitat, al de la literatura. I Els jardins de la dissidència, que volien retratar-ho tot, s’han quedat a mig camí.

Més continguts de llegim