EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Un amor fugaç i perdurable a París

Potser perquè l’aposta de novel·lar el tema de l’amor és a tot o res, Xavier Bosch abraça sense manies a 'Algú com tu' els recursos i els codis de la novel·la romàntica o sentimental, i a més ho fa a pèl, sense recórrer a la ironia, sense cap voluntat de subvertir el gènere i amb tot un ventall de referències crescudes al París més mític

Un amor fugaç 
 I perdurable  A París Zoom

Per a un novel·lista, és important no deixar-se atrapar sota el paraigua reduccionista de les etiquetes, evitar ser encasellat -pel públic i per la crítica- com l’autor d’un tipus determinat d’obres, que presenten variacions entre elles, però que, substancialment, obeeixen sempre a uns mateixos patrons, exploren una mateixa galàxia de temes i pinten un aparador de personatges similars. Després de l’èxit tan notable -el premi Sant Jordi del 2009 i desenes de milers d’exemplars venuts- de la trilogia protagonitzada per Dani Santana i formada per Se sabrà tot, Homes d’honor i Eufòria -totes tres a Proa-, Xavier Bosch (Barcelona, 1967) ha optat, a Algú com tu (premi Ramon Llull 2015), per mirar de reinventar-se. De les intrigues trepidants, violentes i rocambolesques hem passat a les melancolies, els secrets i els desficis de la passió amorosa.

A l’entrevista que Antoni Bassas li feia a l’ARA del diumenge passat, Bosch sintetitzava així les raons i el propòsit d’un canvi tan dràstic: “Per sorprendre. El lector i a mi. Portava tres novel·les seguides de corrupció, periodisme… Som un país en què tendim a encasellar i no volia tenir l’etiqueta dels thrillers periodístics, que els fa com xurros perquè li funciona el personatge”. Òbviament, el canvi de registre farà que perdi alguns lectors, sobretot d’aquells que es van acostar a la trilogia atrets per les morboses referències a l’actualitat i les ganes d’adrenalina, però també guanyarà un altre tipus de lector, amb més tirada per les maniobres del cor que per la cara més fosca de la societat.

L’argument d’Algú com tu es desplega al voltant, sobretot, d’una idea, resumida en la frase següent: “Hi ha dècades en què no passa res i hi ha setmanes en què passen dècades”. Curiosament, la frase és d’una figura tan poc romàntica com Lenin, però els dos protagonistes de la novel·la, la barcelonina Paulina Homs (casada i mare d’una filla) i el galerista parisenc Jean-Pierre Zanardi, la fan servir per explicar-se l’efecte que té, i tindrà, en les seves vides el breu i furtiu afer que mantenen durant cinc dies de juny a la capital francesa. Aquests dies d’enamorament, de goig i d’urgència -els amants s’estimen sota l’amenaça d’un compte enrere que no es pot aturar, similar al de Breu encontre, la pel·lícula de David Lean- ocupen un dels dos plans narratius d’Algú com tu. L’altre pla narratiu se centra en la Gina, la filla de la Paulina, que de gran descobreix la història de la mare, morta quan ella encara era molt petita, i decideix investigar-la i reconstruir-la. La peripècia de la Gina té una doble motivació: d’una banda, vol recuperar tot el que pugui de la personalitat i la biografia de la seva mare, de qui ja no recorda gairebé res; de l’altra, busca una sortida per a la seva pròpia vida, que, als 38 anys, sembla estancada, presonera en un cul-de-sac, sense al·licients ni compromisos profunds.

Potser perquè l’aposta de novel·lar el tema de l’amor és a tot o res, Bosch abraça sense manies els recursos i els codis de la novel·la romàntica o sentimental, i a més ho fa a pèl, sense recórrer a la ironia, sense cap voluntat de subvertir el gènere i amb tot un ventall de referències crescudes al París més mític: les passejades per les vores del Sena, la Shakespeare and Co, Picasso, Jacques Brel... El llenguatge també és romàntic, poetitzant: “De tant en tant, feien l’amor -diu el narrador, omniscient-. Com en un poema continu, se sorprenien a cada vers, depuraven la retòrica i despullaven el llenguatge fins a arribar a l’essència de l’amor”. Interpel·larà o no, però aquesta és la proposta, des de la primera pàgina fins a l’última: contar una història, de forma clàssica i concebuda per al gran públic, sobre la influència decisiva i perdurable de l’amor, que “existeix” i “és la resposta”. Personalment, em funcionen millor els capítols de la Gina, escrits amb una prosa que va més de cara a barraca, poblats per uns personatges amb uns conflictes més creïbles i muntats a partir d’escenes que es desenvolupen d’una manera més natural. Més delicada que intensa, Algú com tu és per als lectors que busquin una història d’amor trista i sense estridències.