ELS LLIBRES I LES COSES

Els amics catalans d’un senyor que va venir de Valladolid

Els amics catalans d’un senyor que va venir de Valladolid / CÈLIA ATSET Zoom

Antoni Muñoz, nascut a Valladolid i professor de ciències establert a Catalunya des de fa unes quantes dècades, es va fer independentista als arxius immergint-se en la història, picant pedra documental, ficant-se en la pell de la gent que va fer front a l’absolutisme borbònic. Té més amics del segle XVII i XVIII que d’avui. La seva obsessió per remenar papers l’ha convertit en un dels grans coneixedors de la Guerra de Successió. Fruit d’anys de recerca minuciosa, ara publica L’11 de setembre poble a poble (La Campana), un detallat i apassionant relat cronològic del conflicte per tot el territori català.

Tot i que ja sabem el resultat final, tot i que sigui la crònica d’una derrota anunciada, és fascinant seguir les anades i vingudes dels exèrcits dels dos bàndols i veure com, cada cop amb més dificultats a mesura que avança la guerra, les tropes catalanes aconsegueixen reiteradament burlar la indubtable superioritat dels invasors. Tenen al seu favor el coneixement del terreny i l’ajut de la gent. En contra, en canvi, cal anotar, segons Muñoz, l’aclaparadora “superioritat de l’espionatge borbònic”. Alhora, és esgarrifós comprovar la brutalitat de les represàlies, que com a mínim van comportar la crema de cinquanta localitats. La llarga guerra va deixar un escenari de devastació general.

La tesi del llibre és diàfana: no només va resistir Barcelona. Sense la lluita heroica de tantes altres viles i ciutats, la capital no hauria pogut plantar cara tant de temps i fins al final. La resistència va ser coral i aferrissada. I -segona tesi- no va ser una bogeria: “No es pot dir que tots els catalans, de dins i de fora de Barcelona, eren una espècie de fanàtics exaltats, o uns suïcides. Fins a la darrera hora van estar convençuts que podien guanyar”.

En aquest sentit, i en la línia detallista que li és pròpia, l’autor s’aparta de la idea que els anglesos a última hora ens haurien pogut socórrer, i apunta en canvi una altra possibilitat. El comandant en cap de l’exèrcit borbònic, el duc de Berwick, va estar a punt d’abandonar el setge a causa d’unes pluges que estaven sent letals per als seus homes atrinxerats a les portes de Barcelona: del 27 al 30 d’agost, i els dies 3, 4, 5, 6, 8 i 9 de setembre del 1714, va ploure a bots i barrals. Els soldats filipistes morien negats. Berwick estava abatut. Però l’enginyer Pròsper de Verboom, que havia dissenyat l’assalt, li va demanar d’esperar un dia més... I va sortir el sol. I per a Catalunya va començar una llarga nit.