HE LLEGIT NO SÉ ON

Les altres armes de destrucció massiva

Les altres armes de destrucció massiva / ALBERTO ESTÉVEZ / EFE Zoom

L’intent de salvar els llibres d’una mort anunciada

Recordo el primer cop que vaig rebre una carta en què una editorial em comunicava que procedia a trinxar una novel·la meva. M’oferien que me’n quedés cinc-cents exemplars i vaig dir que sí. Sóc de lletres: no vaig calcular que si ficava cinc-cents llibres més a casa, jo no podria entrar-hi ni de perfil.

Recordo un altre cop en què una altra editorial em va informar que feia reducció d’estocs i que a un altre llibre meu li havia tocat el rebre: se’n quedarien cent cinquanta exemplars per satisfer possibles demandes i posaven la resta a la meva disposició, de franc i amb la condició que en fes un ús personal. Em donaven tres opcions: o me n’anava en un magatzem de la quinta forca i me n’enduia mig miler d’exemplars; o me’ls portaven a domicili però me’n cobraven el transport; o em conformava amb cinquanta exemplars, que podria passar a buscar per la seu de l’editorial.

Recordo que vaig triar la tercera opció, perquè em feia mandra desplaçar-me a la quinta forca i perquè ja tenia ocupats tots els metres quadrats del pis amb els cinc-cents llibres que havia salvat de la matança anterior. També recordo (sí, això vol ser un modestíssim homenatge a l’excel·lent Me’n recordo, de Joe Brainard) que la responsable dels drets d’autor em va explicar que la majoria d’escriptors havien preferit quedar-se tots els exemplars desnonats, i em va saber greu no haver fet el mateix. Tinc la desgràcia de pertànyer a la mena de persones que decideixen una cosa i es turmenten pensant què hauria passat si haguessin pres una decisió diferent.

Triturar els exemplars no venuts és un mal necessari?

He recordat aquests traumes editorials mentre llegia El lector del tren de les 6.27h, de Jean-Paul Didierlaurent. La feina d’en Guylain Vignolles és supervisar la Cosa, la màquina encarregada de convertir en pasta de paper els llibres que fan nosa. “La Cosa havia nascut per moldre, aplanar, matxucar, esventrar, esquinçar, triturar, lacerar, esquarterar, maurar, amassar, escaldar”. Cada dia unes poques pàgines s’encallen en ple procés triturador i sobreviuen a la massacre. En Guylain les rescata de les entranyes de la màquina i les llegeix en veu alta l’endemà al matí, al tren de les 6.27.

“Sense les trituradores, el sector editorial s’enfonsaria”, afirma Jean-Paul Didierlaurent en una entrevista de Jordi Nopca. “Quan vaig començar a escriure sobre la màquina, no sabia si triturar llibres era bo o dolent. Ara penso que és un mal necessari en el model de societat industrial en què vivim”. Necessari? No ho sé. Voldria creure que una altra manera de fer és possible.

El peatge d’escriure i publicar és rebre cartes com aquesta

L’escriptor Eduard Márquez penja al Facebook una carta que acaba de rebre d’un grup editorial. Li fan saber que sis-cents exemplars de la seva esplèndida novel·la La decisió de Brandes (l’adjectiu és meu) es destinaran a una “operació de destrucció parcial”. El motiu? Són llibres que “es troben en un estat defectuós no apte per a la venda, experimenten una rotació comercial mínima o estan immobilitzats”. L’editorial al·lega que es veu obligada a destruir-los “tal com és pràctica habitual en el sector”.

No falla: si escrius i publiques, tard o d’hora t’envien una carta com aquesta. “T’hi acostumes”, comenta en Joan Carreras. “És una destrucció massiva que sempre fa mal, per més vegades que hagis rebut la carteta”, diu en Jordi de Manuel.

I a mi em ve al cap aquella frase de Ray Bradbury: “No cal cremar els llibres per destruir una cultura, n’hi ha prou aconseguint que la gent deixi de llegir-los”.