HE LLEGIT NO SÉ ON

Quan ets allà on vols ser

Quan ets allà on vols ser / LISA O’CONNOR Zoom

La recerca de tu mateix i del teu lloc al món és universal

Buscant una dosi de frivolitat que jugava a amagar-se, he descobert (tard) Lena Dunham. Aquesta guionista, actriu i directora nord-americana de trenta anys es va donar a conèixer a gran escala amb Girls, una sèrie que aviat estrenarà la sisena i última temporada. Les emissions de Girls van començar l’abril del 2012 i l’octubre del mateix any Dunham ja signava un contracte de 3,5 milions de dòlars amb Random House per publicar un primer llibre, Not that kind of girl. Graduada en escriptura creativa, Dunham col·lecciona nominacions als Emmy i ha rebut dos Globus d’Or. El 2013 la van incloure a la llista de la revista Time de les cent persones més influents del planeta. Trepitja catifes vermelles, participa en mítings a favor de Hillary Clinton i, òbviament, ha deixat de ser una noia normal i corrent.

Girls va de quatre noies normals i corrents -una de les quals és la Hannah, una aspirant a escriptora inspirada i interpretada per la mateixa Lena- que viuen a Nova York. En una entrevista al programa Good morning America de la cadena televisiva ABC, van preguntar a Lena Dunham com s’ho fa per recrear el dia a dia de les protagonistes de la sèrie ara que la seva vida ha passat a ser molt més glamurosa i reeixida. La resposta: “Crec que la lluita per trobar-te a tu mateix, per sentir que tens un lloc al món, és universal, i l’experimento tant com abans”.

No podem no ser feministes, tal com està el pati

“Naixem homes i dones perquè així s’organitzen els calaixos del món -escriu Natza Farré a Curs de feminisme per microones (Ara Llibres), un llibre necessari i, no obstant això, divertit-. El sexe ens l’atorga l’aparell reproductor. Si ets dona, ets un conyàs. Si ets home, ets la polla”. I com que la cosa va d’aquesta manera, com que patim de sèrie una ídem de greuges i prejudicis, ens passem mitja vida intentant ser qui volem ser en lloc de qui s’espera que siguem. Buscant el nostre lloc al món, si ens ve de gust dir-ho així. La responsabilitat que tenim com a dones, segons Farré, és “trobar la nostra manera d’estar bé”, no la que ens han imposat. Hi ha molta revolució per fer, encara.

Trobar el teu lloc al món és complicat. A sobre, n’hi ha que conspiren perquè en sortim. Diuen que fugir dels territoris en què ens sentim còmodes ens enriquirà per dins. Però a mi m’ha costat quaranta-set anys i quaranta-set mil patacades arribar a saber (més o menys) quina és la meva zona de confort, i sospito que si algú me’n vol treure em posaré a cantar el No serem moguts.

Una fira nòmada que sembla que ja sap què vol ser de gran

La primera edició de la Setmana del Llibre en Català es va fer el 1983 a l’Estació de Sants, un emplaçament que es va mantenir fins al 1988. El 1989 es va instal·lar a l’Estació de França. Del 1990 al 2005 va tenir lloc a les Drassanes. En un intent d’arribar a més gent, el 2006 es va traslladar a la plaça Catalunya. El març del 2008 la Setmana va baixar a Ciutat Vella per ubicar-se en una carpa davant la catedral. El 2009, alehop, es va fer a Sant Cugat. El 2010 i el 2011, al Parc de la Ciutadella. El setembre del 2012, coincidint amb les trenta edicions, la fira va tornar a l’avinguda de la Catedral, però sense carpa. Molt millor.

Aquest any les casetes de fusta deixen pas a uns estands que confiem que quedin igualment integrats en el paisatge urbà. La Setmana encaixa tant en aquest espai (i en aquest calendari, en plena rentrée ) que sembla que ja hagués nascut aquí i així. Montse Ayats, que la va presidir del 2013 al 2015, també la va saber afermar. Juraria que la Setmana del Llibre ha trobat, després de rodar molt, el seu lloc al món.