Les ales del gegant no el deixen caminar

jardí francès. de villon a rimbaud traducció de pere rovira pagès editors 218 pàg. / 17 €

L’escriptor Pere Rovira ha iniciat l’any 2016 amb dos llibres. Un dietari de l’any 2013, La finestra de Vermeer, i un recull de poemes traduïts del francès, una mostra generosa de clàssics que van del vell François Villon fins a Arthur Rimbaud, passant pel bo i millor de la poesia francesa dels segles XIV al XIX, amb especial èmfasi en Ronsard i Baudelaire, dels quals ja s’havia ocupat anteriorment. Si amb el dietari Rovira afegeix una baula més en un gènere mai no prou conreat en la nostra literatura, però que compta últimament amb valuoses aportacions (Vicent Alonso, Enric Sòria, Valentí Puig...), amb aquestes versions participa, també, d’una altra tradició que té il·lustres predecessors. I dic versions perquè en el fet deliberat de no incloure els textos originals cal veure-hi una voluntat gairebé d’“apropiació” dels poemes francesos, una mica a la manera de Josep Carner en les seves versions xineses de Lluna i llanterna, o en les de Marià Manent de L’aire daurat o Com un núvol lleuger, i àdhuc en les de Joan Ferraté de Du Fu, o en moltes altres d’aquest autor, tot i que caldria matisar força en la complexitat que suposa la dura pugna entre l’afany de literalitat i la cerca de ductilitat genuïna de l’apropiació. En traductors de poesia amb original acarat (el mateix Ferraté quan tradueix T.S. Eliot, i tants d’altres) hi trobem un altre concepte de l’activitat traductiva.

Versions delicioses

Rovira parteix d’una convicció indiscutible: “En la versió d’un poema només hi ha poesia si el resultat també és un poema”. Potser és per això que normalment són els poetes els que millor se’n surten d’aquest repte. Rovira es lliura, com diu, motivat per devoció i, també, per necessitat de distracció, al joc d’anostrar poemes francesos, alguns de memorables i ben coneguts de tothom. Els villonians em són particularment cars perquè els vaig musicar per a un espectacle (i disc) ja fa uns anys. Hi ha poemets deliciosos, com Per fer content, de l’obscura Pernette du Guillet (deixebla de Maurice Scève), peces clàssiques com Foraster que per Roma... de Joachim du Bellay, que ens remet, naturalment al famós Buscas en Roma a Roma ¡Oh peregrino!,de Francisco de Quevedo. Sempre havíem cregut que la font era Janus Vitalis, però el doctor Blecua ens explica que Nicola Sep Szaryriski, publicà, en 1608, un epigrama que n’és el primer referent. ¿I qui contradiria el professor Blecua? El poeta Rovira certament no! Igualment clàssic el Quan siguis molt velleta.... de Ronsard: Collige, virgo, rosas...