Entrevista
Barcelona

“Passo de l’infern al paradís sense purgatori”

Víctor Obiols ha guanyat l'últim premi Carles Riba amb 'Dret al miracle', llibre de poemes on prova de ser 'més llegívol' que en anteriors ocasions. Paral·lelament continua component cançons amb l’alter ego de Víctor Bocanegra. Unirà totes dues vessants a 'Sacrilegis', disc de versions de poetes clàssics catalans

“Passo de l’infern al paradís sense purgatori” / PERE TORDERA Zoom

L’any 2009 Víctor Obiols va arribar, probablement, al cim del seu cripticisme amb les proses poètiques de Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig (Emboscall). Feia una dècada que no publicava llibre, i eren pocs els indicis que feien creure que la seva activitat editorial agafaria un ritme diferent, molt més actiu, a partir de D’un juny dur (LaBreu, 2014). Aquest poemari va esperonar Sol de lluna ple (Els Llums, 2015), reunió de l’obra escrita entre el 1974 i el 1999 -la publicada, més nombrosos inèdits-, i ha precedit l’escriptura de nous textos, que han aconseguit l’últim premi Carles Riba. Paral·lelament, Obiols continua component cançons amb l’ alter ego de Víctor Bocanegra. Unirà totes dues vessants a 'Sacrilegis', disc de versions de poetes clàssics catalans.

Com expliques Dret al miracle?

És una resposta a un poema de Vinyoli que es diu L’esfera que acaba dient que amor i mort són els dos grans temes. Vull anar més enllà d’això, crec que tenim dret al miracle. El títol és polisèmic: tenim dret al miracle, o anem de dret al miracle, o hi estem en posició vertical. És un llibre dividit en tres parts. A la primera, Inferns del tresor humà, m’aproximo a les misèries personals que portem a dins i que vivim com a éssers humans. La realitat ens assola, ens desola i ens deprimeix. Al mateix temps, tots tenim un tresor a donar i rebre. Al segon bloc hi ha homenatges a poetes que m’han marcat -com ara Joan Vergés i Segimon Serrallonga- i una elaboració de com s’ha d’anar a buscar aquest tresor. Passo de l’infern al paradís sense purgatori. A D’una lluna amb sol hi ha una exaltació i celebració de l’amor, no només eròtic, sinó en totes les expansions i dimensions.

I el fet d’haver guanyat el Carles Riba, ¿t’intimida o t’esperona?

Em miro la glòria literària amb circumspecció. Haver guanyat un premi històric com el Riba, que justament té el nom d’un poeta que admiro, és un orgull. Si hi sumes que la casa editorial que hi ha al darrere aconseguirà que el llibre tingui més difusió, encara és una notícia més bona. La poesia és la parenta pobra de la literatura.

D’un juny dur era un llibre escrit en un moment anímicament baix, o com a mínim és el que transmetia. ¿ Dret al miracle és més optimista? A la tauleta de nit hi tinc una llibreta i hi escric idees. Fa uns dies se’m va acudir una definició de poeta: és l’auscultador de l’ànima del món. Començant per la seva, esclar [riu]. Els poemes són una fixació de l’experiència, tant si és interior com exterior, i les D’un juny dur són diferents de les que transmet Dret al miracle.

Has recuperat l’optimisme?

Sí. O en tot cas he mirat de no perdre l’esperança.

Els poemes presenten formes molt variades.

Hi ha poetes molt coherents amb la seva estètica i que tenen una obra molt cohesiva, i com que jo sóc omnívor en els gustos també em passa que tot el que processo és molt divers. Puc fer sextines, sonets o optar per la polimetria. No crec en el vers lliure i no faig prosa retallada.

Són poemes força mesurats.

Sóc una persona bastant lineal, assossegada i avorrida [riu]. No sóc un paio divertit. Sóc molt cerebral, però espero que els poemes traspuïn emoció. Si no, el lector deixarà el llibre en un banc del parc.

Per què ho haurien de fer?

Fins ara, per a alguns era un poeta classissitzant, neonoucentista, algú que deia versos de tall carnerià. Altres em deien que era obscur, que feia trobar clus i que era hermètic. Aquest és un llibre més llegívol que l’anterior. Potser és més ambiciós i pretensiós: hi ha la resurrecció, la reflexió sobre la vida o la mort i el dret al miracle, la pirueta final.

A Lletra de batalla a Llàtzer escrius: “I el cos et sobreviu, alliberat de la comèdia obscura”. El poema està encapçalat per una cita de David Bowie.

Encara vaig ser a temps d’incloure-la. Amb el temps he reconegut la vàlua de Bowie com a compositor extraordinari. Va ser un personatge que va crear aquesta ambigüitat de l’androgin, signe de la dècada dels 70. En la meva adolescència, em repel·lia la seva estètica -el glam-, però quan vaig superar les meves prevencions vaig descobrir que feia grans cançons. Pel que fa a la resurrecció, és un tema que m’ha obsedit des de fa anys. Poèticament és molt potent que una religió es basi en el fet que tots ressuscitarem en el dia del judici final. La mort és un nou naixement, com diuen els Evangelis i el poema de Maragall. El llibre, però, no entra en el vessant religiós.

Vas debutar amb només 14 anys.

El meu pare va tenir la dèria que publiqués.

Per què?

Ell vivia amb una voracitat de vida instantània. Potser era una consciència de la mort prematura que tindria... Era el psiquiatre de Dalí. Va morir d’un atac de cor visitant-lo, el 1980, i se’n va parlar a tot arreu. Un any abans em va regalar un piano Yamaha que encara tinc. Va ser un llegat, un missatge, un testimoni. Era una manera de dir: “T’hi has de dedicar”. Em va passar una mena de relleu i, al final, m’he dedicat al que em demanava: a escriure i a compondre.