PERE ANTONI PONS

I això és premi Pulitzer?

La nord-americana Donna Tartt es va donar a conèixer el 1992 amb The secret history, una notable novel·la de formació amb esperit de thriller gòtic i empeltada d’elements culturalistes. Va ser un èxit de crítica i de públic, i va generar unes expectatives que la seva segona novel·la, The little friend (2002), no va satisfer. Després de dotze anys de silenci, Tartt ha reaparegut amb The goldfinch ( El jilguero ), guardonada amb el Pulitzer de ficció. Totes tres han estat publicades en castellà per Lumen: les dues primeres acaben de ser reeditades amb motiu de l’aparició de la tercera.

El jilguero conta la complicada història del narrador protagonista, Theo Decker, un jove novaiorquès que, al principi de la novel·la, trobem dins l’habitació d’un hotel d’Amsterdam, desesperat. Els seus problemes es remunten més d’una dècada enrere, i a la fi de les 1.143 pàgines que té la novel·la els coneixerem amb pèls i senyals.

Una recreació excessiva

Tot va començar el dia que estava visitant una exposició de pintura holandesa al Metropolitan Museum de Nova York amb la seva mare i hi va explotar una bomba. Ella va morir a l’acte i, enmig de la confusió i el caos, un vell moribund va manar al Theo que s’emportés un quadre de l’artista Carel Fabritius, una raresa petita i preciosa del segle XVII, la pintura d’una cadernera. El punt de partida argumental no podria ser, sobre el paper, més estimulant: un atemptat terrorista, un noi de tretze anys que queda orfe, un quadre valuós… El lector pensa que està a punt d’endinsar-se en un drama dickensià electritzat per una excitant trama d’intriga, i que la novel·lassa que té entre les mans és d’aquelles que empenyen, no a girar pàgines, sinó a devorar-les. Res més lluny de la veritat.

S’ha de reconèixer que Tartt ha volgut fer una novel·la molt ambiciosa, amb una populosa galeria de personatges, diversos escenaris -com ara Nova York, Las Vegas, Holanda- i un arc temporal d’una quinzena d’anys que dibuixa minuciosament l’evolució del Theo: de noi indefens i espantat a jove desesperat, ionqui i nihilista. Ser molt ambiciós, però, no és garantia de res: el bodegó d’un pintor holandès pot ser infinitament millor que les teles megalòmanes de qualsevol Julian Schnabel… I més si l’ambició, com és el cas, es concreta en una incontinència verbal impròpia de la literatura nord-americana, on els editors fan servir les tisores sense cap pietat. Amb 600 pàgines menys, El jilguero tampoc no seria una gran novel·la, però almenys seria suportable.

El gran problema és que Donna Tartt es recrea innecessàriament en tot allò que conta i descriu, obviant que el detallisme no és sempre sinònim de profunditat i riquesa. També els diàlegs es fan interminables. I el ritme de la narració és sempre dens, morós: no hi ha acceleracions, ni el·lipsis, ni pujades i baixades en el to de la veu narradora... A més, els paràgrafs se succeeixen sense intenció, arrossegats per una inèrcia acumulativa. Tampoc l’argument té un esquelet que el sostingui i li doni forma, ni un nucli dramàtic que l’orienti cap a un sentit: simplement assistim a la peripècia desgraciada i erràtica del protagonista.

El resultat és una novel·la feixuga, plana, monòtona, en què les emocions, el timbre moral, la transformació biogràfica i el conflicte intel·lectual del protagonista queden enterrats sota un estil asfixiant.

Més continguts de llegim