HE LLEGIT NO SÉ ON

“I això es paga amb els meus impostos!”

“I això es paga amb els meus impostos!” / INSTITUTO CERVANTES Zoom

Una editorial amb poca projecció i poquíssimes autores

Arribem a Donosti a les sis de la tarda. Sempre n’he dit Donosti, però el nom oficial és Donostia. M’aboco a sant Google: Donosti és una forma popular derivada de la creença -errònia, en aquest cas- que la a final és l’article de la llengua basca. Aclarida la qüestió toponímica, ataco la cosa llibresca. A les vuit, la llibreria Lagun abaixa la persiana havent fet una venda d’última hora: me n’enduc el tercer volum dels Diarios d’Iñaki Uriarte, publicat per Pepitas de Calabaza.

El lema d’aquests editors de Logroño, imprès a la contracoberta del llibre, és curiós: “Una editorial con menos proyección que un cinexín”. Pepitas de Calabaza vol ser un projecte aliè a “la lògica del diner i els capricis del mercat”, que intenta sobreviure gràcies als subscriptors. Al catàleg d’autors hi ha 140 noms i només hi sé comptar quatre dones: en això no són gaire alternatius.

De la llibertat absoluta a la por de ser llegit, escrutat i jutjat

Iñaki Uriarte va néixer a Nova York el 1946. És de Sant Sebastià i viu a Bilbao. Els seus dietaris van començar a publicar-se el 2010. Abans prenia notes amb la confiança que mai serien llegides, per exemple, per una periodista cultural catalana que un dilluns al vespre entra a la llibreria Lagun amb ganes de descobrir algun autor basc. L’Uriarte inèdit deixava llegir els dietaris a una dotzena d’amics (poc però bons, com Enrique Vila-Matas, que en va lloar la llibertat que desprenien) i para de comptar. Fins que va escoltar “una oferta d’una petita editorial mig anarquista de Logroño”, la va acceptar i va passar a escriure amb por: “Com si cada línia que escric hagués de ser llegida, escrutada i jutjada per tot el món”.

Les vides sense emocions no duren tota la vida

Iñaki Uriarte va de descregut i sorneguer. Parla d’un tal X, que exclama sovint “I això es paga amb els meus impostos!”. La gent, diu el dietarista, no s’imagina la quantitat de coses que es paguen amb els impostos d’X. “Li hauríem de fer una estàtua, o posar el seu nom a un parc”.

Té una prosa elegant, precisa. I un gat que es diu Borges. Tot i que ja li tocaria estar jubilat, el més sorprenent de la seva biografia és que presumeix de no haver treballat mai. Fa una mica de trampa: ha escrit articles i crítiques literàries en premsa i jo, d’això, en diria treballar. Però ens convenç que ha tingut una existència plàcida. Plena de lectures i relectures: “De cop un s’adona que no recorda res del que va llegir fa temps. I sent una mena de terror, i es posa a rellegir”.

Hi ha dies bons, observa en un apunt, en què amb prou feines fa res. “Dies que, si jo hagués de viure cinc-cents anys, obtindrien un notable. Però, com que no és el cas, entren presses no sé de què”. Tant de bo tot fossin jornades notables, certament. Arran de les desgràcies de salut que l’envolten, Uriarte reflexiona: “Ningú s’hauria de lamentar pel fet de portar una vida grisa i sense grans emocions. Que esperi una mica. A partir de certa edat, tots arribem al Far West”. I com xiulen, les bales.

L’autor intueix que s’equivoca publicant els dietaris, i busca sentències que li ho confirmin. Com aquesta de Montaigne, un dels seus referents: “No he conegut ningú que no parlés més del que caldria”. O aquesta altra de Sánchez Ferlosio, intraduïble: “Más vale maestrillo de menos que librillo de más”.

No en vindran més, de llibrets. Tres volums i prou. Malgrat els elogis i guardons (ha rebut el premi Euskadi d’assaig i el premi Tigre Juan), el donostiarra prefereix tornar a escriure com abans. Sense por ni autocensura ni lectors desconeguts com tu o com jo.