NÚRIA JUANICO
Barcelona

Debutar com a novel·lista amb (gairebé) 50 anys

Cinc escriptors nascuts entre el 1961 i el 1969 parlen de la seva primera incursió en el mercat editorial i dels avantatges d’arribar-hi amb un cert bagatge literari i vital

D’esquerra a dreta: Ignasi Oliveres, Jordi Prat, Silvana Vogt, Gemma Sardà i Àlex Gombau al pati de la Casa del Llibre de la rambla de Catalunya. / FRANCESC MELCION Zoom

Mai és tard per començar a escriure una novel·la i mai és tard per submergir-se en l’aventura de publicar-la. Si més no, així ho evidencien cinc escriptors catalans al voltant de la cinquantena i que, en l’últim any, han debutat en la literatura. L’edat no els ha suposat un obstacle a l’hora d’explorar un territori desconegut, el de l’autoria novel·lesca. Més aviat al contrari: tots asseguren que els anys viscuts i el bagatge acumulat els han jugat a favor per transitar pels viaranys del món literari on, diuen, ja s’hi senten com a casa.

Treure l’obra de la intimitat

Saltar d’escriure a publicar és, a vegades, fruit d’una casualitat

Si bé cap d’ells no havia publicat fins ara una novel·la, els cinc debutants asseguren que l’escriptura i la literatura els han acompanyat tota la vida. Amb la primera alguns hi han mantingut una relació constant i, per a uns altres, el vincle ha sigut més intermitent. En tots els casos, però, l’escriptura ha sigut fins ara una companya a l’ombra amb la qual han compartit hores de solitud. “Sempre he escrit, però abans de publicar una novel·la volia tenir clar que transmetia un missatge interessant amb prou capacitat literària”, explica Àlex Gombau (Barcelona, 1969), que al gener va publicar Carrers salvatges (Angle Editorial). També ho ha viscut així Silvana Vogt (Morteros, 1969), que no va portar a les llibreries La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984) fins que no va tenir la certesa que el relat transcendia la pròpia experiència i “parlava de coses que a la gent li vindria de gust llegir”.

D’altres, com Ignasi Oliveres (Barcelona, 1961) i Gemma Sardà (Barcelona, 1967), han intensificat la relació amb l’escriptura els últims anys. “No m’hi havia posat fins ara perquè pensava que no tindria res de nou a afegir i no em sentia segura”, admet Sardà, autora de La veu del Cyrano (Empúries), amb la qual va quedar finalista del premi Just M. Casero. Oliveres, en canvi, va reprendre l’hàbit d’escriure que tenia, sobretot, quan era adolescent. “M’hi vaig posar tard, abans no volia ser escriptor. De sobte em va venir un rampell i vaig entendre que crear una novel·la era una de les coses que em quedaven pendents”, diu. L’escriptor va resoldre aquesta necessitat el 2016 amb Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa (Rosa dels Vents), amb la qual va guanyar el premi Autor Revelació de l’Ateneu Barcelonès.

Alguns dels debutants han fet el salt al mercat editorial empesos per un detonant circumstancial. Jordi Prat (Barcelona, 1968), autor de Loving Graceland (Viena Edicions), va fer el clic literari després de patir un sotrac de salut. “Escriure em va servir de catarsi. Fins aleshores no era conscient que això és el que realment m’agrada fer”, relata Prat. Així mateix, Gombau deu part de la novel·la a la casualitat de retrobar-se amb una amistat d’anys enrere. La trobada el va impulsar a escriure sobre la cultura dels grafitis i del hip-hop de mitjans dels anys 80, que és el cor temàtic de Carrers salvatges.

Nodrir-se de l’experiència

El bagatge literari i personal és clau per a les seves novel·les

Malgrat que l’impuls literari pot arribar en qualsevol etapa vital, els cinc debutants coincideixen a destacar que publicar un cop passada la joventut els ha portat vents a favor, sobretot en termes de maduresa. A Sardà, que exerceix de correctora i traductora, els anys li han permès dominar el llenguatge i obtenir coneixements sense els quals no hauria pogut escriure la novel·la. “Acumular experiències era molt necessari. Fa 25 anys no havia vist tant teatre i, per tant, no hauria pogut explicar una història sobre aquest món”, diu.

Gombau, que també és traductor, admet que el contacte professional amb els llibres i el bagatge literari que ha adquirit amb el temps han sigut claus per construir l’obra que volia. “La gent hauria de llegir molt més abans de llançar-se a escriure”, assenyala. Vogt ho comparteix. “A vegades la gent té pressa per publicar. No dic que estigui malament, però jo he necessitat temps per assumir la vocació d’escriptora”, indica. Ella diferencia entre “escriure bé i fer bona literatura”, i considera que caldria posar una mica el fre abans de publicar qualsevol cosa. “Hi ha escriptors que necessiten llançar un llibre cada dos o tres anys. No cal publicar tot el que et surt de l’ànima”, sentencia. Precisament, els anys viscuts allunyen els autors de l’escriptura més impulsiva i els acosten a un to narratiu més pausat. Prat destaca que, en debutar de més gran, ho ha fet “amb un cert aprenentatge narratiu” i, alhora, amb un gruix de vivències que l’han ajudat a “enriquir la novel·la i a fer-la més reflexiva”. És una virtut estretament lligada amb el pas del temps i que desemboca, segons Oliveres, en “una mirada pausada i tranquil·la”.

Més pors, menys innocència

L’edat dota les seves històries d’una mirada més reflexiva

A diferència del cinema o la televisió, on la imatge provoca a vegades discriminacions per edat, els escriptors tenen la sort de poder publicar sense que el lector els jutgi per la seva aparença i, per tant, sense que se’n pugui deduir fàcilment l’edat. Tot i això, en algunes ocasions els anys els poden jugar en contra. “Davant d’un escriptor més aviat gran, alguns lectors a vegades generalitzen i pensen que tots fem novel·les sobre temes com la Guerra Civil”, reflexiona Oliveres. Un altre dels obstacles que els poden perjudicar és que per progressar en termes literaris cal “pràctica i habilitats” i, segons l’autor, “els joves aprenen més de pressa que no pas els grans”.

Els debutants també reconeixen que se’ls ha atenuat la innocència i la inconsciència associades a la joventut. “Quan ets més gran tens més pors. De jove et vols menjar el món i ets més rebel, costa menys tirar-se a la piscina”, destaca Vogt. A tot això, Prat hi afegeix: “Amb el pas del temps et tornes més pragmàtic”. Però, com a contrapartida, “el to punyent i crític amb el món es difumina”. L’edat tampoc els ha servit per aplanar-los el camí del món editorial. “Qualsevol que comença no ho té gens fàcil, tingui l’edat que tingui”, exposa Oliveres. Es tracta, diuen, d’una situació generalitzada en què l’experiència professional guanyada amb els anys no és de gran ajuda. “Han passat molts llibres per les meves mans. Els traductors som els que millor coneixem una obra. Em pensava que tot això m’ajudaria, però no va ser així. Moltes editorials ni es llegeixen el manuscrit que els envies”, critica Gombau.

Tot i això, cap dels debutants té la sensació d’haver fet tard a l’hora de publicar la seva novel·la i, si poguessin anar enrere en el temps, no avançarien els esdeveniments. “Si no hagués pres totes les decisions anteriors, no hauria arribat mai a la novel·la. Estic tranquil·la perquè sempre he fet les coses quan creia que les havia de fer”, considera Vogt. Ella i els quatre escriptors restants no es lamenten pel temps passat, sinó que tenen ara la vista posada en el futur. I tots el contemplen amb la voluntat ferma de seguir escrivint.