MINÚCIES
Llegim 03/09/2016

Xècspir

Jordi Llovet
2 min
Xècspir

O Shakespeare, per dir-ho tot. L’any 1848, J.C. Hart, un nord-americà, va publicar un llibre, Romance of yachting, en què posava en dubte que William Shakespeare (Xècspir en endavant) fos veritablement l’autor de totes les obres que se li atribueixen, dramàtiques i poètiques. Segons Hart -i sense que hi hagi gairebé cap clarícia sobre la vida i miracles del dramaturg-, Xècspir hauria sigut un actor de segona fila, tirant a pagès -com si els pagesos no poguessin ser grans escriptors; vegeu el cas de Josep Pla-, incapaç d’haver escrit tantes i tan bones obres de teatre. William Henry Smith, encoratjat per aquella teoria peregrina, va escriure un fullet el 1856 postulant que l’autor de les obres del dramaturg Guillem hauria sigut Francis Bacon, contemporani de Xècspir. I van sortir més teories sobre la qüestió: cada vegada més extravagants. Els uns deien que l’autor de debò hauria sigut el duc de Rutland, d’altres que Ben Johnson, uns altres que Walter Raleigh, i els de més enllà que la reina Elisabet, ella mateixa!

El 1592 -Xècspir no moriria fins al 1616, ara fa 400 anys- Robert Greene, al llit de mort, va escriure una carta a dos col·legues seus (els autors Christopher Marlowe i Thomas Lodge) en què els advertia, literalment, que corria per Anglaterra “un nouvingut, una gralla que s’adorna amb les nostres plomes, amb un cor de tigre embolicat en pell de còmic”. Llavors, Xècspir va acceptar que, per exemple, el seu Enric VI es basava en drames ja escrits, però que ell havia convertit en una gran obra d’art allò que els altres havien fet sense prou traça. Sigui com vulgui, avui dia tothom sol considerar que la gairebé totalitat de les obres atribuïdes a Xècspir tenen una regularitat en l’estil i una unitat de llenguatge i d’estructuració, que només poden ser obra d’una sola persona, i aquesta persona ha de ser ell.

Ara fa cosa de vint anys es va trobar un manuscrit amb un sonet que tenia moltes semblances amb els que va escriure Xècspir, gairebé tots amorosos. Hi va haver una discussió encrespada a tot el món. ¿Una altra extravagància? Deu ser de Xècspir, o no? Qui va dissipar tots els dubtes va ser l’escriptor Anthony Burgess. Aquest es va limitar a llegir en veu alta el sonet que s’havia trobat i va dir, davant una nodrida representació de periodistes i acadèmics: “¿No veuen que no sona com els poemes de Xècspir? Llavors, no pot ser seu”. La música de les paraules, cosa importantíssima en la definició de qualsevol estil literari, va ser el seu únic argument. Van fer-li cas, i ja no s’ha parlat mai més d’aquest afer.

stats