Infància a Berlín cap al 1900 recull un grapat de textos que Walter Benjamin va publicar en diversos diaris i revistes entre els anys 1932 i 1938, i que el filòsof Theodor Adorno va editar per primer cop en forma de llibre el 1950. Juntament amb l'extraordinari volum titulat Historias y relatos , publicat a Península el 1991, és dels pocs llibres no assagístics de Benjamin que s'han publicat en català o castellà. He evitat deliberadament la paraula narratiu perquè la intenció que guia aquests textos no té a veure amb la imaginació, sinó més aviat amb l'afany col·leccionista de Benjamin, un home aficionat a reunir relats, records, objectes o cites de manera indiscriminada. Si El llibre dels passatges és el compendi de la seva vida de lector, en què aplega el que ja no pot emmagatzemar la memòria, els relats són fragments de la seva biografia, històries escoltades o viscudes, la crònica d'una vida errívola, fragmentada, com es podia esperar en algú que va portar una existència trencada, ja fos pels seus problemes econòmics o per la persecució nazi que el va acabar portant a Portbou el 1940, i d'allà al suïcidi. I si als contes demostra que és un gran contador , en aquests records que ara publica Lleonard Muntaner, amb una traducció i una edició curosa i mimada d'Anna Soler Horta, demostra una percepció del detall que es refracta en cada assaig: una mirada que sembla abastar-ho tot i que conserva .

La seva peça titulada La capsa de lletres comença: "Mai més podrem recuperar el que hem oblidat. I potser ja està bé així. El xoc del retrobament seria tan devastador que tot d'una hauríem de deixar de comprendre la nostàlgia que sentim". Una frase gairebé proustiana que el porta a reflexionar que el que som és potser la negació del que podríem haver estat, o que qui sap si en cada tria ens forgem el que som per negació del que deixem passar. L'aptitud per a l'escriptura i la lectura li fan incorporar aquesta capsa al seu museu memorístic; però la nostàlgia de què ha parlat abans també hi és present: el que vol recuperar, diu, és "la infantesa entera", el procés de formació en què les coses i els fets se'ns amunteguen potser amb més sentit del que pensem. La conclusió, "Ara sé caminar, però mai més no podré tornar-ne a aprendre", apunta gairebé al projecte vital de tota la vida de Benjamin: la interpretació global de la seva època, o com diu Jesús Aguirre, difunt duc d'Alba, al pròleg de Poesía y capitalismo (encara el millor llibre que s'ha escrit sobre Baudelaire), la construcció històrico-filosòfica del segle XIX com a època en què neix la societat industrial.

Hi ha un concepte molt important per a Benjamin, el d'aura : les representacions que, assentades a la memòria involuntària, pugnen per agrupar-se al voltant d'un objecte sensible. Les coses tenen aura quan són capaces d'aixecar la vista i tornar la mirada a qui les observa. La seva creació seria, així, una fantasmagoria en què tot el que s'evoca és present en el museu silenciós i encatifat de la memòria. De fet, hi trobem un altre text que porta per títol, precisament, Un fantasma . Passa un vespre a la residència d'estiu de la família, el dia que ha guardat un secret: la nit anterior se li havia aparegut un fantasma. Després d'haver somiat que aquest fantasma entrava a casa seva a robar, la nit següent sent entrar els seus pares a la seva habitació, on es tanquen amb clau. L'endemà comprèn que uns lladres de veritat han entrat a casa i els han desvalisat.

Tots els records que aquí col·lecciona Benjamin pertanyen a una època ja oblidada, quan els nens miraven alguna cosa més que la pantalla de l'ordinador o del mòbil. En la seva densitat, sembla que adquireixen un relleu tridimensional, com si, de sobte, ens trobéssim davant d'un mostrador i veiéssim les galeries, el cosidor, la Krumme Strasse, el pupitre, els cavallets, el rebost. Tot provoca una extracció arqueològica de la mirada del Benjamin nen fins a quedar esculpit i interpretat pel Benjamin adult, amb una escriptura neta i precisa, amb una intel·ligència aliena a universitats i acadèmies, i, per això, tan esmolada. Una lectura magnífica que ens recorda que, com va dir Wordsworth, "el nen és el pare de l'home".