07/02/2015

Wagensberg retorna a la infància

2 min
Wagensberg  retorna a la infància

Les de Jorge Wagensberg no són unes memòries d’infància lineals. No comencen amb el naixement i acaben, posem per cas, als 14 anys. Són les memòries d’un nen gran, molt curiós, que desordenadament va rumiant què li queda del nen petit que va ser. Com diu al final del llibre (Ara Llibres), el riu és el mateix, però l’aigua ja no. Se sent el mateix nen, la mateixa persona, el mateix jo, tot i que el seu cos ja no deu conservar ni un àtom dels inicis.

Fill d’una família de jueus polonesos que van fugir a temps de la barbàrie nazi, el seu pare, Icek (Isaac), va muntar a Barcelona una fàbrica de maletes, Bolma. Es va casar amb l’Helcha (Sara) el 1948. Entre ells parlaven jiddisch, un idioma que el Jorge coneix prou bé. També parla castellà, català, alemany, anglès, francès i italià. Buscant la neutralitat religiosa i suposo que nacional, el van portar a l’Escola Suïssa, on entre altres mestres en va tenir dos que el van marcar: Rufino Bernabeu, una mena de savi despistat, entusiasta i bromista -“ Vago-ensberg, a la pissara!”-, i Asunción Sender, germana de l’escriptor Ramón J. Sender. Però el professor que el va marcar més va ser, al Liceu Francès, el temible Pere Ribera, que després, amb esperit elitista, fundaria l’Aula per crear la classe dirigent catalana. Alguna idea seva, com la de representar linealment l’evolució biològica, acabaria sent crucial al CosmoCaixa i influint en la museografia científica mundial. En fi, que Wagensberg no devia ser el millor alumne -tot i que ni de bon tros era dels dolents-, però sí un alumne al capdavall agraït.

Com a científic de cultura jueva, l’assumpte de la religió ja de petit el preocupava, i des d’un raonat escepticisme sempre hi ha seguit donant voltes fins a arribar a la conclusió que no és ni un agnòstic ni un ateu, sinó un apateu, un apàtic de Déu: és a dir, algú que no té resposta a la qüestió de l’existència de Déu perquè senzillament no creu pertinent la pregunta. Va tenir la sort de pertànyer a una família jueva poc practicant, d’anar a una escola suïssa (per tant, portada per protestants) i de tenir de companys alumnes que eren majoritàriament catòlics. I, després, de continuar en l’ensenyament laic francès. Enmig d’una Barcelona gris, el seu món va tenir molts colors. I ho té clar: “Als nens se’ls ha de transmetre esperit crític, no creences”.

I, per acabar, un episodi lateral d’aquestes minimemòries: la seva gran aventura ha sigut el CosmoCaixa, que finalment va abandonar, cada cop més distanciat de la cúpula dirigent de l’entitat financera. Potser un afer decisiu en la seva marxa va ser quan, com a animalista convençut -no menja ni embotits ni carn de vedella-, es va plantar al Parlament per declarar-se antitaurí. A La Caixa, el gest els va enfurismar. Wagensberg, un nen i un científic lliure fins al final!

stats