JORDI NOPCA

“Volia matar l’exmarit i vaig acabar fent un llibre”

Sue Grafton comparteix amb Kinsey Millhone la serenitat amb què s’encara amb la feina: si la detectiu dels seus llibres investiga els casos sense oblidar-se de les rutines diàries ni d’ajudar un amic quan cal, Grafton escriu sense pressa ni escaletes. 'W de whisky' és el 23è llibre protagonitzat per Millhone.

“Volia matar l’exmarit  i vaig acabar fent un llibre” / FRANCESC MELCION Zoom

Sue Grafton comparteix amb Kinsey Millhone la serenitat amb què s’encara amb la feina: si la detectiu dels seus llibres investiga els casos sense oblidar-se de les rutines diàries ni d’ajudar un amic quan cal, Grafton escriu sense pressa ni escaletes, encara que durant quinze anys fos guionista a Hollywood. W de whisky és el 23è llibre protagonitzat per Millhone. Parteix de dos assassinats que canvien la vida a la investigadora: el primer és el d’un detectiu amb qui havia treballat; el segon, el d’un sensesostre que la converteix en marmessora d’una herència milionària.

En vostè hi ha hagut com a mínim dues escriptores: la que va començar a escriure als 18 anys i la de la sèrie de Kinsey Millhone.

Les primeres novel·les eren aparentment professionals, però no tenen gaire a veure amb el que he escrit després. En vaig escriure set i només se’n van publicar dues... No els hi recomano. [Riu.]

Durant els anys de guionista a Hollywood -a la dècada dels 70- va coescriure amb el seu primer marit les adaptacions cinematogràfiques de dues novel·les d’Agatha Christie. ¿Va ser això el que la va decidir a escriure novel·la negra?

No! Agatha Christie va ser una autora molt difícil d’adaptar. Una de les característiques dels seus personatges és que no estan gaire desenvolupats, tenen tendència a ser plans. I dóna protagonisme a solterones i vicaris. Ara bé, hi havia una cosa en què era molt, molt bona: els girs argumentals. Això em va ajudar.

Quins autors hi trobarem, llegint les novel·les de l’ Alfabet del crim?

Hi ha hagut uns quants noms que vaig descobrir durant l’adolescència i que ja no m’han abandonat més: Mickey Spillane, Dashiell Hammett, Ross Macdonald i Raymond Chandler. D’aquests dos últims em fascinava que escrivien novel·les de carrer i que s’esforçaven a fer un retrat de la naturalesa humana. Al mateix temps, els crims que s’hi explicaven eren més durs i crus. Aquelles novel·les m’electritzaven.

Vostè va decidir que en comptes d’un detectiu se centraria en les peripècies d’una dona.

És la part de la naturalesa humana que conec millor... [Riu.] Quan vaig decidir que tornava a escriure novel·la i que volia centrar-me en el gènere criminal, no en tenia ni idea ni de lleis ni de procediments policials... Vaig haver d’aprendre en un temps rècord a escriure segons les normes del gènere. En la novel·la negra n’hi ha, de normes, i no és fins que passen uns quants anys que aprens a trencar-les. He de dir, però, que jo mai no he volgut sortir del marc genèric que em pertoca: només l’he volgut flexibilitzar una mica i envigorir-lo quan calia.

El personatge de la Kinsey té una imatge potent: no es cuida gaire, però té el cap molt ben posat.

No té cap mena d’estil. La seva vida avança al marge de la moda... En 23 novel·les ha anat evolucionant, tot i que són els lectors els que haurien de dir en què ha canviat. De vegades rebo cartes en què els seguidors de la Kinsey em diuen que estan preocupats perquè menja fatal.

Li encanten les hamburgueses i el greix. A W de whisky se’n cruspeix unes quantes.

Potser és tard perquè canviï d’hàbits. A la primera novel·la tenia 32 anys, i ara en té 38.

¿És veritat que la primera novel·la, A d’adulteri -que en català va ser publicada per Proa el 2001-, va tenir una premissa vital truculenta?

Sí. Vol que l’hi expliqui, oi? L’any 1982 m’estava divorciant del meu primer marit. M’ho estava posant molt difícil: la meva vida era un infern. En aquells moments no tenia diners per contractar un bon advocat, i vaig començar a imaginar maneres d’acabar amb ell. La meva ànima és tímida, i estava convençuda que m’enxamparien. Volia matar l’exmarit i vaig acabar fent un llibre.

Va ser una bona tria.

Encara li estic agraïda, al meu ex, per haver motivat A d’adulteri. Tres dècades després de publicar-la, i amb 22 novel·les més, puc dir que tota la sèrie continua reimprimint-se. Tota la meva vida ha sigut un lent aprenentatge per arribar a Kinsey Millhone.

També la va ajudar la lectura de La colla dels mata-degolla, d’Edward Gorey.

La idea de l’ Alfabet del crim ve d’ell. Gorey matava seguint cadascuna de les lletres de l’alfabet, i acompanyava els versos rimats de dibuixos que eren divertits i alhora sinistres.

Li està costant, arribar a la Z?

Sí, perquè el meu pitjor enemic sóc jo mateixa. A mesura que avanço he de tenir molt clar quins temes i escenaris he tocat i què em queda per explorar.

A W de whisky hi surten uns quants sensesostre, una herència i una trama mèdica.

Els sensesostre em criden l’atenció des de fa anys. Volia donar-ne un retrat complet: d’una banda, és evident que necessiten ajuda, però, de l’altra, també és cert que poden pertorbar el dia a dia d’alguns ciutadans. A Santa Barbara, la ciutat on jo visc, els sensesostre llegeixen novel·les. Recordo que un dia vaig trobar una entrevista a una sensesostre que havia decidit instal·lar-se a Santa Barbara perquè havia llegit una novel·la meva i pensava que seria un bon lloc per estar-s’hi. Es veu que atrec els sensesostre.