Voler passar la rasadora

celebració gonzalo hermo godall edicions Traducció d’adrià targa 122 pàg. / 16,90 €

M’afiguro de vegades la poesia -la poesia exposada, s’entén- com un bar on els clients són els lectors i les begudes els poemes. Els poetes són darrere la barra i preparen el beuratge. El bar es diu Eros Operàtic, que vindria a ser un secret homenatge a José Lezama Lima. És un espai públic, una public house, diguem-ne pub. Això és publicar, fer públic. Els poemes poden ser remeis o verins, de vegades no n’hi ha prou amb un tast, de vegades en rebutgem la flaire, d’altres se’ns obre la set, una set que va més enllà de la física, i que tot sovint pot provocar una embriaguesa sagrada. Gonzalo Hermo, galaic, un perfecte desconegut per aquests verals, ens és ara fet públic en català de la mà d’un altre poeta, Adrià Targa, que ha publicat recentment, a Edicions Poncianes, Ícar.

Per si no fos prou, la Celebració d’Hermo ens arriba closa amb un Epíleg de gruix del poeta i prosador costitxer Sebastià Perelló, on fa allò que més pot agradar a un poeta que publica, que se’n parli des del discurs poètic, no crític. Que la poesia d’un susciti més poesia en un col·lega de la mateixa corda és motiu de satisfacció. Vol dir que Perelló no només ha begut de la poesia d’Hermo, sinó que n’ha quedat embegut, i així ho demostra en el seu escrit, del qual no em sé estar de citar un fragment il·luminador per acostar-se a la poesia de Celebració. De fet, el mateix títol que encapçala aquesta ressenya és d’una frase de Perelló, on diu que “Sents aquella ànsia d’arrasar el caramull [l’impuls irresistible del passat] i el poema, de sobte, és voler passar la rasadora”. I cita a continuació una famosa villanella d’Elizabeth Bishop que diu: “L’art de perdre no és difícil de dominar/encara que sembli (escriu-ho!) un desastre”. Per a Perelló, l’art de Gonzalo Hermo es fonamenta en “aquesta pruïja de foraviar-se sense mapes”.

Buscar allò que no menteix

Aquest nou volum que enriqueix el catàleg incipient, però esplèndid, de la col·lecció Cadup de Godall edicions ha ser aplaudit sense reserva. És cert que hi ha qui menja carn i menysprea el peix, però hem de confiar, sobretot, en el lector omnívor, el generós, l’obert a tot, a tot allò que és bo, o, si més no, queno menteix. Que no passi desapercebut com altres títols de Cadup (penso en Un riu als ulls del corb, de Josep Maria Capilla, o Rufaga d’un, de Mark Strand, amb versió de Joan Todó).Què hi trobarem en la poesia d’Hermo? Traces de Pero Meogo, de Rosalía? Potser. Però el poeta eixampla l’espectre: “Ull-de-Déu que espia la deflagració de la carn, la musa/quan parlem d’un poema que sigui esdevenir”. Mel.