Ara farà cent anys de la publicació de la primera novel·la de Virginia Woolf (1882-1941), The voyage out, publicada originalment l’any 1915. Woolf és una enorme escriptora lleugerament engrandida pel seu suïcidi al riu Ouse, prop de Lewis, a Sussex, i per la seva ambivalència sexual: fidel esposa de Leonard Woolf -que va donar-li el cognom quan es van casar, com era propi de l’època-, però amiga, fins a extrems que no cal investigar, de Vita Sackville-West, ella mateixa novel·lista i membre de la colla d’amics que van acabar sent coneguts com el grup de Bloomsbury perquè vivien als encontorns de la plaça amb aquest nom, a Londres: un grup que va donar, entre altres figures assenyalades, Bertrand Russell, Ludwig Wittgenstein, Roger Fry, John Maynard Keynes, Gerald Brenan, Lytton Strachey, E.M. Forster i Katherine Mansfield. Ni el Berlín de la República de Weimar va conèixer una florida tan impressionant de novel·listes, dramaturgs, filòsofs, economistes i crítics literaris.
És sabut que Virginia Woolf tenia una certa propensió a la melancolia: ara en diuen depressió, per a oblit d’una paraula grega que definia, segons els paràmetres de la ciència antiga i fins tot renaixentista, aquesta mena d’abúlia o spleen -com en deia Baudelaire-que ha afectat tanta gent de geni al llarg de la història: “la bilis negra”. El seu marit va suportar aquesta creu amb una gran paciència i molt d’amor. Van comprar una casa a la regió delicada de Sussex -com el nostre Vallès quan no hi havia indústries ni aglomeracions de cases apariades- i allà, bé o malament, la Woolf va escriure una sèrie d’obres que l’agermanen amb els grans valors de la novel·lística escrita per dones i homes al segle XIX. Amb una diferència: el corrent que els anglesos anomenen modernism, que només es correspon parcialment amb el nostre concepte de modernisme, va fer que Virginia Woolf s’inventés, com qui diu a cada novel·la, una nova manera d’entendre no solament la literatura sinó també el món i l’existència.
Als dies que es trobava riallera i optimista, Virginia Woolf, com explica a les cartes i als diaris, es prenia alegrement una copa de vi blanc d’Alella -ella escriu “Allella”, amb un amor desmesurat per les dobles palatals catalanes-. El vi s’exportava a Anglaterra des d’aquesta població del Maresme -potser encara ho fan-, i a mi em vaga de beure-me’n una botella sencera, al llarg del dia, cada vegada que puc celebrar un aniversari o altre de la gran escriptora.
