ELS LLIBRES I LES COSES

Vinyoli i Martí i Pol, malalts de poesia

Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol. Dos autodidactes. Tots dos van començar a treballar d’adolescents: un d’empleat d’escriptori, l’altre de fàbrica. Dos malalts. Tots dos van arrossegar mals lletjos i van tenir una vellesa físicament complicada. I dos poetes, per dir-ho a la manera maragalliana, de la paraula viva, neta. Aquest darrer potser és el punt més interessant de l’epistolari ara recuperat, després d’una primera edició del 1987. Vinyoli i Martí i Pol s’admiraven, s’inspiraven l’un en l’altre. Això no hauria de ser cap sorpresa per a qui els ha llegit, però em temo que per a molts, atrapats pels clixé, encara ho és.

Martí i Pol defineix així la poesia de Vinyoli i, en fer-ho, en realitat, esclar, també parla de la seva: “Aquest saber mestrejar passió i claredat fins a obtenir un nivell expressiu intensament seductor, suggerent i compartible, és el que m’ha seduït sempre en la teva poesia. La veritable poesia lírica -l’única poesia, m’atreviria a dir- s’assenta en aquest equilibri, al meu entendre. Quan la llengua es recargola inútilment o el concepte esdevé conceptuós, tot se’n pot anar -i de vegades se’n va- en orris”. La frase és tota una declaració, és el nucli d’un llibre que mostra la construcció d’una amistat a distància, gairebé només escrita -no es podien comunicar ni per telèfon a causa de les dificultats de parla de Martí i Pol-, una amistat tendra, sincera, persistent. Els que dialoguen són ja dues persones grans, amb una salut deteriorada. Només els salva la poesia, i s’hi aferren.

Hi ha un moment, la tardor del 1979, que Vinyoli s’esplaia en els seus mals i el seu desànim. Escriu: “Prou d’aquest dolor, que tu t’ho passes pitjor i no et queixes. Quedi, però, ben clar que tot el que t’he escrit no és un plany, sinó simplement el relat d’una part de les causes del meu silenci. Em sabria tan de greu que et poguessis pensar que et tinc oblidat!” La resposta de Martí i Pol empeny l’amic cap a la taula de salvació: “No podem defallir; gairebé diria que no hi tenim dret, si volem ser conseqüents amb allò que més intensament ens representa: la nostra obra, entesa com un tot indivisible compost de vida i poesia”. El prec fa forat. En la carta de resposta, més serè, Vinyoli s’ha retrobat: “M’atreveixo a dir que visc poèticament cada moment del dia i de la nit. Poèticament i alhora intel·lectualment: vull dir que no sols sento, sinó que medito en el fet d’escriure poemes i en totes les altres coses: les polítiques de la nostra nació periclitant però tanmateix salvable...”