17/12/2016

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

3 min
Vindrà la mort 
 I tindrà els teus ulls

Fins que arriba un mal dia que el dolor envaeix el matí i tot

No manca mai a ningú una bona raó per matar-se. Ho va escriure Cesare Pavese el 23 de març del 1938. Encara havia de trigar dotze anys, cinc mesos i quatre dies a dir prou. Encara havia d’anotar reflexions com aquestes:

“A mesura que passen els anys, cada vegada es va dibuixant més la calavera a la cara de tothom”. (17 de setembre del 1938)

“Per molt viva que sigui l’alegria d’estar amb amics, amb algú o altre, és més forta la d’anar-se’n, després, tot sol. La vida i la mort”. (4 de juny del 1947).

“No ens matem per l’amor d’una dona. Ens matem perquè un amor, qualsevol amor, ens revela la nostra nuesa, la nostra misèria, la nostra indefensió, el nostre no-res”. (25 de març del 1950)

El 16 de maig del 1950, el sofriment de l’escriptor italià per un nou desengany amorós és absolut: “Ara el dolor ja envaeix el matí i tot”. I les cinc entrades del mes d’agost ja només són per fer balanç vital. “He treballat, he donat poesia als homes, he compartit les penes de molta gent”. Els suïcidis, escriu, són “homicidis tímids, masoquisme en comptes de sadisme”. El 18 d’agost posa punt final al diari amb un “no escriuré més” i nou dies després posa punt final a tot. Tenia 41 anys i massa patiment acumulat.

La literatura és una defensa contra les ofenses de la vida

Pavese patia i escrivia. En vers i en prosa. “En la pausa d’un desgavell passional reneixen les ganes de poesia -confessava-. En la lenta atonia d’un col·lapse silenciós neix el desig de prosa”. Tenia més traça en l’ofici d’escriure que en el de viure, tot i que va ser ell qui va batejar el seu dietari del 1935 al 1950 com L’ofici de viure. Un llibre sincer, heroic, amarg, ferit de mort des del primer paràgraf.

L’ofici de viure és un dels títols fundacionals de l’editorial Anagrama: va inaugurar la col·lecció Textos el 1969. S’ha reeditat ara amb el segell de Llibres Anagrama i amb la mateixa traducció de Bonaventura Vallespinosa.

La literatura, deia Pavese, és una defensa contra les ofenses de la vida. Creia que l’ofensa més ferotge que es pot fer a una persona és negar-li que sofreix. El seu diari es pot llegir com un tractat sobre el sofriment i alhora com la prova que del sofriment en poden néixer coses boniques. Crec que té raó Ricardo Piglia -i quan no té raó l’admirat Piglia?- quan diu que el diari de Pavese és un dels llibres més bells de la literatura contemporània.

El pare de Sylvia Plath era un ogre, però ella el trobava a faltar

Sembla un regal dels déus editorials: L’ofici de viure conviu a les llibreries amb una altra joia dietarística d’una poeta que també es va acabar suïcidant: Diarios completos de Sylvia Plath. L’edició del volum, publicat per Alba, ha anat a càrrec de Juan Antonio Montiel, i la traducció a l’espanyol és d’Elisenda Julibert. Inclou passatges fins ara inèdits, com uns fragments que el vidu de l’autora, Ted Hughes, havia prohibit que es publiquessin abans del 2013. Només hi falten els dos quaderns que Plath va escriure els últims tres anys de vida. Un d’ells va desaparèixer i l’altre, que arribava fins tres dies abans del suïcidi, el va destruir el mateix Hughes.

Que bons i que durs que són els diaris de Sylvia Plath. “A partir dels vuit anys em vaig quedar sense l’amor d’un pare -escriu el desembre del 1958-. La meva mare va matar l’únic home que m’hauria estimat tota la vida: un dia va arribar amb llàgrimes dignes i em va dir que el papa se n’havia anat per sempre. Per això odio la mare. L’odio perquè no el va estimar. Ell era un ogre, però el trobo a faltar”.

stats