Entrevista
JORDI NOPCA
Barcelona

Víctor García Tur: "Com a escriptor, seria una porqueria treballar amb personatges perfectes"

Amb ‘Els ocells’, novel·la que ha merescut l’últim premi Marian Vayreda, Víctor García Tur torna als taulells de novetats després de set anys de silenci. Parlem amb l’autor barceloní de mètodes creatius, maternitat, romanticisme i postmodernitat

Víctor García Tur, autor d''Els ocells' / FERRAN FORNÉ Zoom

Han passat set anys entre els relats de 'Twistanschauung' (Empúries, 2009) i la novel·la 'Els ocells'. Víctor García Tur parteix d’una revisió de la pel·lícula homònima d’Alfred Hitchcock: en comptes d’atacar la gent, els ocells del seu llibre desapareixen d’una part de la comarca imaginària de les Moles, on es desenvolupa l’acció. La biòloga Virgínia investiga l’anomalia mentre al poble s’instal·la, durant una setmana, la traductora Dafne, que coneix a fons en Vador, fill de la propietària de l’hostal on s’allotja, i la seva neboda Judit. La novel·la explora temes com la complexitat de les famílies i la foscor de tradicions arrelades –des de les festes populars fins a les visites a prostíbuls– amb ironia i suspens.

El primer que sorprendrà un lector de 'Twistanschauung' quan comenci 'Els ocells' és el canvi de to. Estilísticament és un llibre molt més contingut. Fa set anys estaves més a prop de la postmodernitat?

No, perquè el llibre és molt postmodern: és la recreació d'un clàssic, potser irònicament (tot i que això ho haurà de jutjar el lector). Així i tot, el canvi en aquest llibre és gros respecte de 'Twistanschauung', que tenia molta pirotècnia pel que fa a les qüestions formals, i a la diversitat entre una i altra narració, que sembla que tinguin pares i mares diferents. Aquí jugo amb una forma més clàssica i convencional de novel·la. Això no vol dir que a partir d'ara jo hagi d'escriure d'aquesta manera. Em prenc cada projecte com un dissenyador gràfic, que és la meva formació professional. Com a dissenyador em ve un client amb un problema de comunicació que haig de solucionar. He d'adaptar les solucions al que ell em demana, en comptes d'expressar-me jo personalment. Com puc adaptar-me a l'exigència d'aquesta idea, que és reescriure 'Els ocells' de Hitchcock? Si un artista treballa per si mateix, un dissenyador està sempre a les ordres d'algú, intenta adaptar la seva creativitat a la demanda del client. Si es tracta d'adaptar un clàssic, la forma ha de ser tirant a clàssica, encara que em permeti alguna digressió.

"Aquí jugo amb una forma més clàssica i convencional de novel·la"

A mesura que vas avançant trobes una sèrie de mecanismes que connecten aquest llibre amb l'anterior, encara que sigui tractar la postmodernitat amb altres estratègies. Si abans eres més generós amb els referents, quan apareixen a la novel·la tenen una funció més narrativa.

Està inserida a la trama. 'Twistanschauung' estava ple de cites, metacites i fins i tot bromes sobre el fet de citar i citar en excés. Aquí només hi ha un abús a l'entrada del llibre, que comença amb tres pàgines de cites perquè m'agrada ensenyar les cartes: ajuda a entendre i disfrutar la novel·la. A la trama van sortint referents –de ciència, de música punk i de llibres– però aprofiten el propi desenvolupament.

Hi ha hagut, com a mínim, dues versions del llibre. La primera va ser de finals del 2011.

Jo n'hi dic la versió kamikaze. Estava molt impressionat per la pel·lícula de Hitchcock i em vaig posar a escriure.

No l'havies vist fins llavors?

Quan jo tenia 6 o 7 anys, la meva mare no em va deixar veure la pel·li. Sembla una parida, però justament la pel·li de Hitchcock va d'una mare castradora. Això no vol dir que la meva mare en sigui, de castradora [riu]. A 'Els ocells' hi ha una mica de sang i terror, i ella no volia que la veiés perquè en aquella època tenia malsons i problemes de fantasies sinistres. Van anar passant els anys i vaig oblidar la pel·lícula, fins que la vaig veure quan ja tenia 30 anys. Em va agradar tant que la vaig voler fer meva. Passava el mateix que quan cantes en karaoke: aquella cançó et fascina tant que la vols interpretar.

D'aquí va sortir la versió 'kamikaze', i llavors què va passar?

Que no funcionava, igual que m'han quedat penjades altres coses. La vaig escriure molt de pressa i d'una manera que no és la meva manera: avançant i passant pàgines, sense preocupar-me de les coses que no em sortien llavors. Cap al final tenia desenvolupada una trama i una sèrie d'accions, però no funcionava i, a més, hi havia deixat algunes llacunes.

Aquestes escenes no les vas escriure, llavors.

Eren dues o tres. Ara no tinc l'original, però si comparessis 'Els ocells' del 2011 i els d'ara, el que ha canviat és que a la primera versió les frases eren molt curtes, i aquí el ritme és diferent.

Per què no vas reescriure el llibre fins al cap de tres anys?

El donava per perdut. Sóc un tastaolletes, i amb aquesta tonteria ja he deixat tres novel·les penjades entre 'Twistanschauung' i 'Els ocells'. Vaig tornar-hi cap a l'octubre del 2014. Em vaig adonar que tenia un esquelet de novel·la que podia ser un punt de partida per a una altra cosa.

Hi ha hagut canvis estructurals, també?

Molts. La primera versió estava molt basada en els diàlegs, que em permetien avançar molt ràpidament. Va ser després que vaig posar un narrador que endrecés el discurs i que alentís o accelerés l'acció. De vegades pot ser exasperadament lent. Les accions importants també han canviat de lloc, no estan distribuïdes de la mateixa manera, igual que els punts àlgids o l'humor. Hi ha hagut una reordenació: de la pel·lícula i de la novel·la. I hi ha hagut, també, un reforç dels temes. Quan vaig passar el llibre a uns quants lectors de confiança, gràcies a les seves valoracions em va tocar fer una tercera versió, just abans de presentar-la al premi.

Vas haver de córrer molt?

Vaig haver de solucionar aquests problemes en una setmana.

Has trigat tant a tornar a publicar perquè la recepció del teu primer llibre no va ser la que esperaves?

'Twistanschauung' va desaparèixer massa ràpid?

Jo tenia una vocació molt minoritària, però una vegada vaig començar a tenir feedbacks molt positius pensava que potser, a partir d'aquell punt, el llibre funcionaria millor i trobaria més lectors. Ha passat tant de temps pels problemes que tinc a l'hora d'acabar projectes.

Trobaves que feies una literatura que en aquells moments tenia molt pocs altres representants, almenys en català? Et podríem emparentar amb en Borja Bagunyà, per exemple.

Jo connecto amb l'Albert Forns i també amb el Borja. A 'Twistanschauung' volia provar coses, encara que els experiments poguessin fallar. Sense conèixer superbé la literatura catalana, tenia la sensació d'estar força sol.

Ara és diferent?

Sí. Estem més acompanyats. No hi havia Males Herbes ni l'esclat de les microeditorials. Poc després de 'Twistanschauung' van sortir 'Els jugadors de whist', amb el qual també connectava en alguns punts. En com ha influït internet a la nostra vida i a la nostra manera d'escriure.

"Sense conèixer superbé la literatura catalana, quan vaig debutar tenia la sensació d'estar força sol"

M'ha semblat veure-hi un homenatge quan parles de Xesco Boix, que equival a 59.900 resultats a Google, i Karl Marx, que equival a 51.800.000 resultats.

No hi havia pensat [riu]. No hi ha una referència directa, tot i que és el nostre dia a dia: jutgem als altres segons la presència que tenen a Google. La menyspreem o la lloem. Xesco Boix és una cosa perduda.

A mi encara m'agrada, sobretot els discos amb Ara va de bo.

El recordo com una cosa de la meva infantesa. I sobretot el recordo a ell –i la seva barba– però no les cançons.

En té de molt bones, com 'El gripau blau' o 'L'avi pelacanyes'...

No les conec. Però les buscaré.

Tornem al llibre. 'Els ocells' juga amb els clixés del gènere de terror, però se'n distancia. És una percepció equivocada?

No. Se'n distancia.

A mi m'ha recordat –de tant en tant– a 'Fin', de David Monteagudo, que jugava amb les expectatives del lector a partir dels codis del gènere de terror per trencar-los.

A 'Els ocells', els personatges ironitzen sovint sobre les situacions. No és una novel·la de terror, però el suspens hi és important. Per què han desaparegut, els ocells? Aquesta és una pregunta important al llibre. No hi ha l'ànim de fer un llibre de terror, perquè sempre que l'acció s'encamina cap a aquest gènere hi ha un gir que l'allunya. Una de les escenes de terror d''Els ocells' és quan la Virgínia veu que el perímetre en què han desaparegut els ocells acaba en una línia recta, construint un quadrat. El terror acostuma a ser incomprensible, fosc i informe. A la meva novel·la, el terror és geomètric [riu]. No és un monstre, sinó que ve donat per la perfecció.

"El terror acostuma a ser incomprensible, fosc i informe. A la meva novel·la, el terror és geomètric"

Hi ha, també, un joc amb les novel·les del Romanticisme. Les autores més conegudes de la zona són les germanes i germà Brugués, basades en la família Brontë, un dels cims de la novel·la anglesa romàntica de la primera meitat del segle XIX.

El moment que hi ha consumació sexual, els personatges reelaboren aquesta manera de fer de les novel·les romàntiques en què era molt important saber “quants sous valia”, és a dir, l'herència que havia rebut. El diàleg contrasta amb el funcionament de la història d'amor de la Dafne i en Vador, que serà diferent.

El lloc on consumen el seu amor és una escenografia. És una sala plena de mobles d'època que no són els mobles d'època de la família Brugués, sinó els que ha anat comprant la propietària actual.

Volia que l'escena passés en un lloc irreal com aquest, ple de mobiliari plastificat i que no és el de la família. Semblen unes bambolines d'un teatre, on hi ha tot l'atrezzo desordenat.

Hi ha el joc entre les Brugués i les Brontë. L'escena està construïda en dos plans. Hi ha els mobles de mentida. La conversa de mentida. Però alhora passarà una cosa de veritat.

Sí. Des del primer moment que es coneixen, la Dafne i en Vador mai no s'han parlat seriosament, han estat jugant. Mai no acaben de dir les coses com són ni com pensen.

A 'Els ocells' hi ha reflexions sobre l'amor. Quan a la festa de Sant Antoni la Dafne parla amb en Salva, cosí d'en Vador, li diu: “Abans les coses es feien per durar a perpetuïtat i la gent durava poc; ara durem massa temps i veiem tot el que es podreix al nostre voltant, i tot el que deixa de funcionar”.

Inclòs l'amor.

L'amor romàntic és possible, a llarg termini?

Hi ha un qüestionament de l'amor romàntic. Què n'ha quedat? Com és, en els nostres dies? Jo no ho sé, com és exactament, però els personatges representen diversos tipus d'amor actual. Hi ha l'amor accidental, l'aventura que dura poc –la Dafne i en Vador– i l'amor a la carta, perquè en Salva ha conegut la dona a través d'Internet –que també és una cosa dels nostres dies–. Antigament, et casaves, home i dona s'emparellaven i s'aguantaven fins al final, però la vida era més curta. Ara, les nostres vides són més llargues, però les relacions de parella s'escurcen.

Des del principi volies que fos una novel·la intergeneracional, amb una noia adolescent com la Judit, diversos personatges entre trenta i quaranta anys –com la Dafne, la Virgínia o en Vador– i fins i tot una generació més 'senior', com la de l'alcalde o la mare d'en Vador?

Volia personatges intergeneracionals però no pensava en un ventall molt ampli de lectors. La Dafne, la Virgínia i la Judit són els tres personatges femenins principals, i Judit és un estat previ de la Dafne, que segurament va ser una 'punki' quan era adolescent. En Vador i en Salva són també, a la seva manera, un mateix personatge, però en Salva ha aconseguit atreure una dona al poble i casar-s'hi i en Vador, en canvi, sembla que no se'n sortirà.

També hi ha el silvestrista Cary Grant.

Per a mi, ell és la projecció futura d'en Vador, un home totalment sol, un exseductor que no pot seduir ni en broma.

El Cary Grant s'ha de relacionar també amb el pare de la Dafne. Si fem el triangle Vador, Cary Grant, pare de la Dafne, sona tot molt incestuós.

És que Hitchcock ho és!

"A 'Els ocells' de Hitchcock, la mare no deixa que les històries amoroses del fill triomfin. Per què? Perquè el fill és el seu home"

La novel·la també ho és, llavors.

Sí! [riu]. En Vador ha ocupat la posició del seu pare, a casa seva. Està simbòlicament emparentat amb la seva mare. Les funcions d'aquesta família han estat desplaçades: a més de ser la 'parella' de la mare, en Vador fa de pare de la seva germana, la Mercedes, i de la seva neboda Judit, que va perdre els pares en un accident. A 'Els ocells' de Hitchcock, la mare no deixa que les històries amoroses del fill triomfin. Per què? Perquè el fill és el seu home. L'actriu que va triar Hitchcock, Jessica Tandy, ha de fer el paper de ser més vella [tenia 54 anys], però alhora és una dona molt ben conservada: permet que hi hagi tensió sexual entre la mare i el fill.

Les mares són molt importants, al llibre, ja sigui per la seva presència com per l'absència.

Les mares i la reproducció. Les tres protagonistes són femenines, i interactuen amb homes, però porten el pes de la narració. La qüestió de la maternitat –què passa si tenim descendència o no– sempre és allà.

La Judit critica que el patriarcat vol reduir les dones a la reproducció. “El patriarcat us vol sexuades i fèrtils, a fi que sigueu mares resignades; que pariu, alleteu i pugeu els fills de la societat”.

És la seva crítica i lliga amb el tema del llibre: ens reproduïm o no? La Virgínia ha decidit que els seus “nens” són els voltors, i la Dafne està en un altre procés. Pensa si tindrà fills o no. Ho farà, encara que no tingui parella? Té 39 anys. És una reflexió important per a ella, però alhora l'evita. Quan parlo de les Brugués és un model de família que arriba a la seva fi: les germanes i el germà moren massa joves i no tenen descendència. En el cas de la família d'Horta, la d'en Vador i la mare, la Mercedes i la Judit, potser passarà el mateix. El poble es pregunta si el turisme és la solució perquè la vida al poble segueixi.

La reproducció deu haver estat una de les teves preocupacions, aquests darrers anys...

Durant un temps ho ha estat [riu]. Ara esperem un fill pel juliol! Ja no hi ha marxa enrere. Al llibre defenso que ens ho hem de pensar molt bé a l'hora de reproduir-nos degut a la superpoblació, però al mateix temps esperem un fill...

Era una pregunta que et preocupava?

M'interessa. Parlo amb gent que té disparitat d'opinions, sobretot amigues que per edat han de pensar-hi. Alhora apareixen notícies com que Google et proposa de congelar els òvuls perquè puguis congelar els òvuls per allargar la situació professional.

Si comparéssim 'Els ocells' amb 'Primavera, estiu, etcètera', de Marta Rojals, on el fet de tenir o no fills per a una parella desencadenava l'acció, en el teu cas és més aviat el sotabosc. Són dues maneres molt diferents d'abordar el tema.

Sí. En el meu cas queda més camuflat sota l'estructura. En comptes d'abordar el tema directament t'explico una altra cosa. A 'Els ocells', Hitchcock et fa estar pendent dels atacs inesperats als humans, però mentrestant hi ha un quadre de relacions estrany en aquella família. La mare no vol que el fill s'enrotlli amb l'estrangera perquè és de fora i destruirà la seva estructura familiar.

Els personatges parlen molt però camuflen les seves veritables intencions. Creus que els diàlegs d''Els ocells' no haurien estat possibles si no haguessis crescut amb les sèries de TV3?

M'invento una sèrie de TV3 sobre les germanes Brugués [riu]. Per a mi la ficció televisiva no voldria que hagués estat important. No tinc televisió ni miro sèries, i veig molt poc cinema. La televisió, però, ens ha afectat. Estic convençut que aquesta facilitat pels diàlegs no em ve de converses que hagi pogut tenir amb la gent sinó amb una manera de sonar que hem après de la televisió. El gust per escriure diàlegs em ve de les hores que he mamat de ficció televisiva. Des de fa uns anys evito les telesèries, però durant la infantesa i joventut no va poder ser.

"No tinc televisió ni miro sèries, i veig molt poc cinema"

El narrador diu: “Ben mirat, totes les famílies són desesperants, si més no, comprometedores”. Tots els personatges del llibre tenen coses a amagar i conflictes no resolts. Un alcalde que va de putes. Una adolescent amb un punt de megalomania. Una traductora que vol ser precisa amb les paraules però que porta una vida... desenfocada. La biòloga, que es dedica als ocells perquè no es pot dedicar a les persones.

Tothom és imperfecte. Com a escriptor seria una porqueria, treballar amb personatges perfectes. El que vols és que fallin coses.

No tothom exposa conflictes d'aquesta mena.

Aquí he volgut amagar desviant l'atenció o deixant anar insinuacions en veu molt baixa. Imitava la tècnica de Hitchcock: la preocupació era donar una visió freudiana de la família, però paral·lelament muntava un embolic sobre els ocells per entretenir els altres. Els ocells hi són metàfora d'alguna cosa? Quina mena de temors representen? Slavoj Zizek diu que els ocells són el superjo de la mare castradora. Un altre director podria agafar i fer-te la pel·lícula sense que els personatges sortissin de la casa en cap moment.

Els ocells podrien ser allò estranger, el que ve de fora.

La Dafne és de fora i els turistes també ho són.

Hi ha, disseminades, mencions a la ciència-ficció. Potser estaria bé que em parlessis de per què aquest gènere i el fantàstic en general són tan importants per a tu com a lector.

Com a lector que busca meravellar-se i tenir la sensació que les coses podrien ser d'una altra manera sóc lector de fantasia, ciència-ficció i antropologia. Quan llegeixes aquests enfocaments penses: ah, les famílies es podrien organitzar d'una altra manera, i l'organització política també podria ser una altra. També m'interessa molt la part de la imaginació humana.

Trobes a faltar més imaginació, en la literatura que llegeixes?

No! Encara n'hi ha molta. Dit això, també m'agraden les novel·les amb una estructura més realista. Però continuo preferint la imaginació. Si et pares a pensar en els termes que fem servir fan aigües, fallen d'alguna manera. M'agrada l'escriptura que et sorprèn pels girs imaginatius de l'autor. M'agrada com Hitchcock inverteix les expectatives fent que els ocells comencin a atacar la gent.

L'altra inversió que faries servir al teu llibre seria l'humor. No hi ha sarcasme, però sí ironia.

Hi ha bromes que fallen mentre són dites i els mateixos personatges se n'adonen. Els personatges acaben fent broma de la broma. No penso gaire en l'humor, i tampoc el persegueixo. Però de vegades necessites divertir-te una mica mentre escrius.

I ara què? Haurem d'esperar set anys pel proper llibre?

Tinc molts problemes per tancar temes. He anat escrivint contes, al llarg d'aquests anys, i ja veurem què s'hi pot fer [que haurien d'aparèixer amb el títol 'Bildungsrobot']. També voldria escriure el llibre que la Dafne s'emporta de casa les Brugués. Partiria dels mons imaginaris que els quatre germans van construir entre els 7 i els 20 anys. Els Brugués, com les Brontë, tenien com a diversió principal voltar per la zona on vivien i escriure històries. Tenen molt de material inèdit...