L'acció d' Algun dia ens ho explicarem tot , la primera novel·la de Daniela Krien (1975), transcorre durant l'estiu del 1990 en un entorn rural a prop de la frontera entre les dues Alemanyes. Fa poc que ha caigut el Mur i falta poc perquè, oficialment, es faci efectiva la reunificació: són temps, per tant, d'il·lusió i d'incertesa. Sobretot per a la Maria, una noia de setze anys que viu al mas de la família del seu xicot, en Johannes. Melancòlica i sensible, afectada pel divorci dels pares i fortament marcada per l'educació comunista que ha rebut, que li ha generat una "aversió contra tot el que és col·lectiu", la Maria no va a classe i passa els dies feinejant al camp i llegint Els germans Karamàzov . L'abúlia plàcida del seu dia a dia desapareix quan comença una relació secreta amb en Henner, un home de quaranta anys, reservat i rude.
Narrada en primera persona per la Maria -la veu és directa, clara, pudorosa, i té un to entre innocent i estupefacte-, Algun dia ens ho explicarem tot és, bàsicament, una novel·la iniciàtica que es desenvolupa sobre el convuls teló de fons de la gran història. La part menys interessant és la que se centra en la quotidianitat de la noia al mas i en la relació, cada cop més marcada pels remordiments, que manté amb la família que l'acull i amb el seu xicot. Més interessant és la seva relació amb en Henner. Desbordada per la violència d'un desig incontrolable i fascinada pel primitivisme del seu amant, la Maria es lliura als plaers d'una sexualitat desfermada. Llàstima que l'autora opti per expressar-ho d'una manera al·lusiva i el·líptica: massa cerebral per resultar vibrant.
Modesta pel que fa a les ambicions, la novel·la de Daniela Krien és menys valuosa per les virtuts literàries que per les informacions que ofereix sobre els estralls del comunisme en les vides d'aquells que el patiren: les famílies separades durant dècades, les individualitats anihilades per culpa d'un dogma col·lectiu, la vida en comunitat destruïda per la misèria moral, la repressió i la por als informadors de la Stasi... La literatura, en definitiva, com un homenatge a les víctimes anònimes de la història.
