ELS LLIBRES I LES COSES

Viatge a la malenconia

Els polonesos, almenys els que jo he conegut, tenen una tendència natural a la malenconia. Són circulars, reconcentrats. La seva alegria mai està exempta d’algun sentiment de pèrdua, de soledat. Són una gent -els que he conegut, repeteixo- culta i amable, extremadament intel·ligents i creatius. Torturats, també. Inevitablement, la història deixa empremta. I la de Polònia és un malson russo-germànic. Els polonesos desconfien tant de Putin com d’Europa. Com em comenta l’editor Jaume Vallcorba, són decididament proamericans. Però des d’Amèrica o pensant en ella (Amèrica com a Ítaca, com a utopia individual), no acaben de perdre aquell deix malenconiós: la mirada cap endins, el somriure ambigu, una sinceritat brutal, la poesia sempre als llavis...

El novel·lista Marek Bienczyk és autor de Melancolía, un assaig publicat ara en castellà, en traducció de Maila Lema, a Acantilado. És un assaig molt personal, ben poc acadèmic, un obsessiu viatge per la història literària, artística i mèdica d’aquest sentiment, d’aquesta patologia de la qual ja parlava Aristòtil (o un dels seus deixebles) en la seva cèlebre pregunta del Problema XXX. La paraula ve del grec melaine koina, és a dir: bilis negra. De fet, és entre nosaltres -no direm que còmodament, però sí, potser, seductorament- des del segle V abans de Crist. La bilis negra la situaríem a la melsa, que en llatí és l’ splen, d’aquí que en anglès l’estat malenconiós sigui l’ spleen.

Freud li va dedicar força pàgines. Comentant-lo, Bienczyk anota que el subjecte malenconiós és anticartesià: “Com més pensa, menys queda d’ell (exactament: penso, per tant no existeixo) i més profunda esdevé la seva tristor”. Kierkegaard, existencialista i geperut, és un altre dels autors més referits pel polonès, que situa la seva visió del jo malenconiós “entre la desesperació de no ser un altre i la impossibilitat de ser un mateix”. Victor Hugo és perfecte en el seu romanticisme: “La tristor és el nostre fons. I en ell hi té lloc la vida...” I Cioran, lúcid: “La malenconia mai ens deixa sols”.

Què més? Doncs que el nostre materialisme narcisista i la nostra psiquiatria química han deixat la malenconia estabornida, però ni de bon tros vençuda. Sobreviurà i portarà noves pàgines glorioses a la fràgil condició humana.