BarcelonaEl poeta llatí Lucreci, igual que Francesc Garriga, tenia una concepció més aviat pessimista del món i de la vida, i creia que el millor remei per a tots els mals era la filosofia epicúria: la recerca intel·ligent del bé i del plaer, fugir de la torbació i el conflicte, no témer gens per allò sobrenatural, i gaudir d’un cercle restringit d’amics sovint al marge de la vida social. Així vivia, així ens ho deia, així ho escrivia en els seus versos contundents: "Venies i era festa...". Els seus poemes, sempre reflexius, són despullats, murris i crus, expliquen la decepció i les mentides d’aquest món, les paraules enganyoses entre els que vivim, el pas inexorable dels anys. Però la seva veu mai no és dramàtica, no s’hi obsessiona, defuig la retòrica, i la ironia treu el nas posant distància entre allò que ell volia o desitjava i allò que realment era o tenia.

Deia el poeta: "Per sobre nostre hi ha la fatalitat, l’atzar i tot allò que no controlem, i gairebé no controlem res. Què podem fer per fugir-ne una mica? Mentir i escapar pels camps de la imaginació.” Sense majúscules, sense importàncies ni accents, només dient les coses amb franquesa, amb saviesa, amb desinhibició, al límit del silenci, Francesc Garriga ens va convèncer amb els seus poemes breus i sense títols, sempre un mateix únic llarg poema repartit en pàgines diferents, en llibres diferents. Potser per això, quan volia llegir-te uns versos, obria a l’atzar un dels seus llibres, i no importava quin era, ni quin poema era: allò que valia era el seu interrogant sobre la innocència, sobre l’engany, sobre els dimonis, el temps i la mort. Respostes no en donava, perquè tampoc n’hi ha. Perplex, vitalista, savi, amarg, profund, directe, colpidor, així es mostrava el poeta en els seus versos contundents on sempre ens deia la veritat, la seva veritat. Plató, a l’hora de descriure la República ideal, fa fora els poetes i els expulsa per mentiders i entabanadors. A Francesc Garriga, però, se l’haurien quedat.