EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Vargas Llosa, virtuós fulletonista

El héroe discreto és la primera novel·la de Mario Vargas Llosa després que fos guardonat amb el premi Nobel de literatura l'any 2010. Relata la història de dos homes molt diferents que, de cop i volta, es veuen obligats a plantar cara a les trampes que els paren uns enemics imprevistos i mesquins. Els dos personatges centrals són un multimilionari home de negocis de Lima, Ismael Carrera, i un abnegat empresari transportista de Piura, Felícito Yanaqué. Diferents tant per la biografia com per la fortuna i el caràcter, els dos homes comparteixen l'actitud de dignitat i valentia amb què s'enfronten a unes similars circumstàncies adverses. Com ha estat habitual en la seva obra, Vargas Llosa organitza la narració a partir de dos plans narratius autònoms que es van intercalant per capítols i que només a la fi conflueixen. El resultat fa pensar en unes vides paral·leles exemplars i rocambolesques.

En principi, som lluny del Vargas Llosa més explícitament ambiciós, aquell que agafa un personatge històric d'envergadura (o més d'un) i, amb les eines de la ficció, en recrea la peripècia i el període històric que li va tocar viure o patir. Amb l'excepció de la força infumable Travesuras de la niña mala (2006), una història d'amor amb aires de screwball comedy esfilagarsada, aquesta maniobra consistent a narrativitzar la gran història i com la van viure o patir uns personatges bigger than life és la que, recentment i amb resultats desiguals, més ha fet servir l'escriptor peruà: a l'excel·lent La fiesta del Chivo (2000), sobre el dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo, i també a les més interessants que bones El Paraíso en la otra esquina (2003) i El sueño del celta (2010), sobre la feminista Flora Tristán i el pintor Paul Gauguin, i sobre l'anticolonialista i independentista irlandès Roger Casement, respectivament.

El héroe discreto és més modesta que les seves predecessores, pel que fa a les ambicions. Tanmateix, s'escapa del principal defecte que tenien aquelles: una certa mecanització en el desplegament de l'argument, causada per l'excessiva confiança en la noblesa intrínseca dels materials que s'hi manejaven. Aquesta no és la primera vegada que l'escriptor treballa amb materials agafats de gèneres -el melodrama i l'erotisme- considerats menors. Poques vegades, però, havia fet una ostentació tan desimbolta de la seva naturalesa vulgar.

N'hi ha prou de fer un cop d'ull als conflictes dels protagonistes per comprovar que, argumentalment, no som lluny del món de les telesèries i els fulletons. El milionari Ismael Carrera s'assabenta que els seus fills -dos cràpules consentits i sense escrúpols- li desitgen la mort per heretar la seva fortuna; com a venjança, es casa, als 80 anys, amb la seva "empleada domèstica", una dona senzilla i humil molt més jove que ell. Per la seva banda, Felícito Yanaqué, víctima d'un xantatge de la màfia, està convençut que un dels seus fills no és realment seu, té com a única amiga una endevinadora i es refugia en la Mabel, la seva amant mantinguda, traumatitzada per l'intent de violació que va patir a mans del seu padrastre quan era adolescent… Com diu molt bé un dels personatges tot just després que s'hagi produït un dels enrevessats girs de la trama: " Dios mío, qué historias organizaba la vida cotidiana; no eran obras maestras, estaban más cerca de los culebrones venezolanos, brasileños, colombianos y mexicanos que de Cervantes y Tolstoi, sin duda. Pero no tan lejos de Alejandro Dumas, Émile Zola, Dickens o Pérez Galdós".

Són molts els escriptors que, amb aquests materials innobles, fregarien el ridícul. Vargas Llosa, en canvi, demostra de nou que és un dels novel·listes més poderosos del planeta i crea una novel·la que explora exhaustivament les relacions paternofilials i que, alhora, reivindica els individus que no es deixen vèncer per l'estultícia i la mesquinesa. Escrita en una prosa clara, plàstica, humorística i plena de vigor, El héroe discreto està poblada per uns personatges molt vius -destaquen Lituma i Don Rigoberto, recuperats d'obres anteriors- i té una trama que atrapa i estira. Globalment, és una novel·la fresca, desenfadada, entretinguda. Potser no són adjectius de premi Nobel. Tant se val.