MINÚCIES
JORDI LLOVET

Valéry a l’Ateneu

Valéry  a l’Ateneu / WIKIMEDIA COMMONS Zoom

Temps era temps gent molt distingida, cosmopolites de tot Europa, visitaven Barcelona, fins i tot altres ciutats del país. Paul Valéry (1871-1945) va ser un d’aquests homes de lletres o de ciències que va venir a Barcelona, una ciutat que en aquell temps es delia per entrar en contacte amb la intelligentsia del continent, en bona mesura gràcies a l’ambient europeïtzant que es vivia llavors a la ciutat i a causa de l’oxigen que generaven els escriptors i periodistes del Noucentisme i de la gran volada que va tenir la nostra Mancomunitat. Era gent que solia anar primer a Madrid, a la Residencia de Estudiantes, i que després, per arrodonir el viatge, més que els ingressos, venia a Barcelona a donar una o dues conferències, gairebé sempre a l’Ateneu de Barcelona, per als socis del PEN Club o els Amics de la Poesia. Una d’aquestes visites es va produir entre el 23 i el 27 de maig del 1924. Valéry havia sigut rebut a l’estació de França, procedent de Madrid, per Pere Bosch Gimpera, Joan Estelrich i Fages de Climent, entre d’altres. Va conferenciar i va llegir passatges del seu Cementiri marí a l’Ateneu i, acabada l’estada a ciutat, va enviar als amics de tal institució, per acomiadar-se, la següent carta manuscrita, que diu això (ho tradueixo): “Senyors i estimats companys: adreço a tots vostès el meu agraïment per la seva acollida tan cordial i tan amable. He trobat aquí una vida intel·lectual la intensitat i la diversitat de la qual m’han sorprès i m’han encantat. Barcelona és un gran port que pensa... No en veig gaires més arreu del món! Saludo a tots vostès amb la màxima gratitud. A reveure!” Per sort, vaig poder comprar aquest manuscrit ara fa pocs anys, per poc preu, en un llibreter de vell de la ciutat. Els meus amics de l’Ateneu me l’envegen.

Jo, en canvi, envejo -perquè no vivia en aquell temps per enyorar-los- els anys en què Barcelona era una capital cultural d’enorme importància, en què el bo i millor de la intel·lectualitat europea conferenciava, i en què la nostra capital era coneguda com això: “Un gran port que pensa”. Ara el port és més gran que abans, però tinc dubtes que s’hi pensi més que l’any 1926. Més aviat vivim sota l’impacte fervorós d’una sola idea i, damunt, no gaire pensada.

Em semblen grans, molt grans, les expressions culturals populars -allò que en anglès se’n diu folk-lore, cultura del poble-, però no em semblaria forassenyat que Barcelona recuperés aquell estat en què es generaven idees i creacions genuïnes, de valor universal, gosades i d’avantguarda.