ELS LLIBRES I LES COSES

Us imagineu un polític interessat de debò en l’art?

Us imagineu un polític interessat  de debò en l’art? / WIKIPEDIA Zoom

Quan va morir, Enric Prat de la Riba tenia 47 anys. En la seva curta vida va tenir temps de pensar i posar en marxa un país, un projecte d’estat. Ho va fer, a més, en unes condicions polítiques i socials d’extrema complexitat, en una Catalunya on la lluita de classes es dirimia a trets al carrer, i on el fet nacional despertava passions a favor i en contra que enriu-te’n del que passa ara. Tot era més extrem, més trepidant. I, naturalment, els mitjans tècnics no tenien res a veure amb els d’avui. Tot costava més.

Doncs bé, en aquell context, Prat de la Riba va trobar el temps i va tenir l’interès per mantenir una intensa relació amb tot un estol de joves artistes i intel·lectuals, als quals va enviar a conèixer món i amb els quals va mantenir una interessant relació epistolar. El llibre Enric Prat de la Riba i les arts (Curbet), de Mercè Vidal, recull ara una tria de 41 missives de 8 corresponsals, que tenen entre 22 i 31 anys: Joaquim Torres-García, Joaquim Folch i Torres, Pere Bosch Gimpera, Alexandre Galí, Joan Llongueras, Eladi Homs, Francesc d’A. Galí i Tomàs Aymat. El “seny ordenador” de Catalunya tenia una consciència estètica nacional que enllaçava classicisme amb arts populars, i entenia la cultura, i l’art en particular, com una aportació cabdal. Així es desprèn d’aquestes epístoles i només així s’explica la relació estreta que va establir amb creadors que li explicaven amb detall els seus avenços, idees, projectes i il·lusions, i naturalment li demanaven ajut.

És molt interessant, per exemple, quan Folch i Torres, el més prolix i confident, i amb el qual hi ha més sintonia ideològica, li explica des de París, després d’haver visitat les grans institucions de l’art, que a França ho tenen tot, “escoles, museus, sales d’exposicions, reculls gràfics, biblioteques i diners”, cosa que, diu, és “una lliçó per a nosaltres”. Però alhora li fa notar que als francesos els falta alguna cosa que intueix que té a veure amb l’arrelament en un art caduc: “Pressento que tot el mal els ve de què la tradició en la qual han pres forma dins la vida nova eren els estils dels Lluïsos, que són ja un producte mort”.

Folch i Torres, un dels grans orientadors del Noucentisme i l’home que va establir les bases de l’estructura museística del país, després de París fa estades a Londres i Alemanya. Però a part de les capitals francesa i anglesa, les cartes li arriben a Prat procedents de Berlín, Dresden, Florència, Colònia, Nuremberg, Milà, Nàpols i Madrid. Al marge dels corresponsals del llibre, van ser molts els joves professionals de la cultura que van sortir a l’estranger i que acabarien col·laborant d’alguna manera amb el projecte pratià: Rafael Campalans, Pau Vila, Josep Gudiol, Jordi Rubió, Josep Pijoan...

Més enllà de l’obra feta, Prat de la Riba va ser un polític excepcional per la seva capacitat de copsar la cultura com un fet essencial, no com un mitjà instrumental. Aquestes cartes en són una mostra. Com va escriure Folch i Torres a La Veu de Catalunya pocs dies després de la seva mort: “L’art era per a ell l’estil de la nació [...]. Tot foren per a ell senyals de Catalunya, i tot ho estimava amb igual amor. El Museu, l’Institut, la Biblioteca, l’Escola, el llibre, l’obra d’art”. Quan n’aprendran els polítics d’avui?