HE LLEGIT NO SÉ ON

Tu a Auschwitz, jo a Birkenau

Tu a Auschwitz,  jo a Birkenau / ELISABETTA VILLA / GETTY Zoom

“La meva tornada és sinònim de la teva absència”

“Hauries hagut de tornar. Sempre he pensat que hauria valgut més la pena per a la família que fossis tu més que no pas jo. Els calia un marit, un pare, no una germana”.

La refotuda culpa dels supervivents. Marceline Loridan-Ivens té 87 anys i encara l’arrossega. En tenia disset quan va sortir amb vida del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. El seu pare s’hi va quedar. Deportada als 14 anys, voldria recuperar l’adolescència que li van arrabassar. I voldria, sobretot, que no li haguessin assassinat el pare. Que l’alliberament d’ella no fos sinònim de l’absència d’ell. “He viscut perquè tu volies que visqués”, li diu.

Ha viscut, però una part d’ella va morir al camp de concentració. Fins al punt que a vegades pensa que no n’hauria hagut de tornar. Mentre era al camp va fer tot el possible per continuar entre els vius. Ja en llibertat, es va intentar suïcidar més d’una vegada. Un cop retornada al món, era incapaç de viure. “M’hauria agradat donar-te bones notícies, dir-te que després d’haver fet equilibris en l’horror, després d’haver esperat en va la teva tornada, ens havíem restablert. Però no puc. Sàpigues que la nostra família no va sobreviure. Va desllorigar-se”.

La pressa per oblidar contra la necessitat de pair l’horror

El testimoni de Marceline Loridan-Ivens, com el de tants supervivents de l’Holocaust, resulta devastador. I tu no vas tornar (Bromera) és una carta adreçada al pare mort en què l’autora no estalvia crítiques contra unes famílies -les dels jueus de la postguerra- i un país -França- que tenien pressa per girar full. “Molt aviat, la mama em va preguntar en veu baixa si m’havien violat. Encara era pura? Encara era bona per casar-me? Aquesta era la seva preocupació. No havia entès res”. D’una banda, la necessitat de reconstruir la normalitat, d’oblidar, de reprendre els cicles vitals: bodes, naixements i etcètera (la Marceline mai va tenir fills: “No tenia res de bo per transmetre a una criatura”). De l’altra, uns records gravats a foc, impossibles d’esborrar ni en catorze reencarnacions seguides.

El llibre I tu no vas tornar, escrit amb Judith Perrignon i traduït per Lluís-Anton Baulenas, ens esclafa contra una realitat brutal. Val molt la pena llegir-lo, com potser val la pena respirar fins i tot quan s’inspiren i expiren flaixos de mort. Loridan-Ivens manté l’esperança que abans de morir de veritat conclourà que sí, que el seu esforç per sobreviure s’ha vist recompensat.

Si el pare de la Marceline hagués tornat, ella no s’hauria sentit tan sola lluitant contra els malsons. “Hauríem estat dos per compartir el coneixement -especula la filla-. No n’hauríem parlat gaire sovint, però les pudors, les imatges, les olors i la violència de les emocions ens haurien travessat com les ones, fins i tot en silenci, i hauríem pogut dividir el futur per dos”.

Foscors que s’il·luminen i cucs que fan un sopar fred

Em vénen al cap uns versos de Vinyoli: “I la foscor s’il·luminà de sobte/ perquè érem dos a contradir la nit”. Són justament els versos rescatats per l’escriptora Anna Maria Villalonga a la Setmana del Llibre en Català, en una activitat d’intercanvi de citacions organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes.

Altres citacions d’escriptors elegides per escriptors. Carles Duarte recorre a Jordi de Sant Jordi: “Tostemps aprenc e desaprenc ensems”. Marc Romera dóna veu a Francesc Garriga: “Només és teu el que has donat”. Sebastià Portell Clar tria Antònia Vicens: “Morir-te encara no/ tens massa deutes amb les flors”. I Esteve Plantada es decanta per Gabriel Ferrater: “Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos/ trobaran un regust de tu”.