A Males Herbes abunden els autors que desmunten el gènere fantàstic i el terror. Entre aquests gestos irònics -propis de la postmodernitat literària- hi ha els d’autors com Adrià Pujol (Alteracions ), Max Besora ( La tècnica meravellosa ) i David Gálvez (Cartes mortes ). Cal afegir-hi Jordi Masó amb l’excel·lent Polpa, que confirma el bon olfacte dels editors Ramon Mas i Ricard Planas. Nascut a Granollers el 1967, Masó ha publicat tres volums de microrelats entre el 2010 i el 2015, sempre en editorials de dimensions minúscules.

El llibre de Males Herbes recull quinze contes -incloent-hi el fals epíleg de Valeri Nebot- que dinamiten, amb un sentit de l’humor innocent i agradable, una pila de clixés literaris associats a les “novel·letes de quiosc”: els detectius de Masó fumen, beuen i són promiscus, però reben algun mastegot ( Polpa, un conte pulp ), els equilibristes de circ tenen accidents funestos ( El tercer home ), hi ha músics enigmàtics i esmunyedissos que, bo i considerant que “una simfonia -o una novel·la- és la constatació d’un fracàs”, prefereixen passar a la història sense compondre res ( L’àlbum fotogràfic de Frédéric Parés ); hi ha novel·les inventades (El gnom de Bristol ), crims imaginats ( L’arrest ) i la resurrecció d’un gàngster a qui acaben de liquidar: el ressuscitat exigeix una mort més espectacular ( Sísif ).

També proposa passejades per Londres en dues de les millors narracions del recull. A la primera, L’art del pastitx, trobem la ciutat a mitjans de la dècada dels 80, on un estudiant de piano -com va ser el mateix autor- coneix un noi que assegura que entra en contacte amb alguns dels millors compositors per escriure’n obres que els van quedar pendents en el moment de la mort: hi ha els “girs melòdics” i “atreviments harmònics” de Robert Schumann, el “domini dels recursos contrapuntístics” de Johann Sebastian Bach i el repte de completar la desena i inacabada simfonia de Ludwig van Beethoven. Ampolla al mar proposa un viatge més recent: un matrimoni en crisi viatja a la capital anglesa i es troben amb una realitat molt menys idealitzada que la que tenien fixada en la memòria “com en una fotografia”. També el narrador -un tal Jordi Masó- s’ha convertit en un botiguer que vol trencar el seu escepticisme comprovant que és la reencarnació d’un desconegut autor de novel·les policíaques, James H. Gilbert. Una de les nétes, la Bridget, li revela una sèrie de detalls sòrdids del seu avi: “Ara sabia que després de la mort hi havia més vides -conclou el narrador-, però potser jo estava desaprofitant aquesta”. Escrivint llibres com Polpa, Jordi Masó -pianista i professor a l’Escola Superior de Música- n’està traient partit.