“Tradueixo al ritme que cal per poder-ne viure”

Traductora

“Tradueixo al ritme que cal per poder-ne viure” / SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ Zoom

Balzac. Duras. Camilleri. Maalouf. Magris. Calasso. Némirovski. Baricco. Aquests i molts altres autors han sigut traduïts al català per Anna Casassas (Barcelona, 1958), que des del 1998 s’ocupa d’entre vuit i deu llibres cada any. Després de rebre premis com el Mots Passants (2009) i el Vidal Alcover (2010), ha sigut distingida amb el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre, que enguany consisteix en un dibuix digital de Jaume Plensa. En les dues dècades de recorregut del guardó, cap traductor l’havia aconseguit.

Anna Casassas viu als Pirineus francesos. Quan li truquem despenja el telèfon ràpidament.

Suposo que estaves treballant...

Sí. Estic traduint Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas, per a La Magrana.

Vas gaire avançada?

Estic bastant cap al final de la novel·la. L’Athos va a casa d’un senyor estrany, una mena de bruixot, a buscar-hi algun verí o alguna cosa que encara no sé.

No ho saps perquè vas llegint el llibre a mesura que el tradueixes?

La primera traducció la faig sense llegir el llibre. Quan acabo aquesta primera passada vaig comparant la traducció amb l’original. L’acabo llegint quatre o cinc vegades.

Ho has fet sempre així?

En general, sí. Els casos en què l’he llegit abans de traduir-lo és perquè no entenc gens de què va o perquè em fa molta curiositat.

Havies estudiat dret.

Sí. Ho vaig fer per poder viure fora de Barcelona. Vaig exercir set anys a Figueres.

Els primers llibres que vas traduir van ser Sobre la lectura, de Marcel Proust, i Adéu a la publicitat, d’Oliviero Toscani. Va ser el 1996.

Quan vaig canviar de professió vaig començar a fer correccions d’estil de traduccions que no funcionaven. Creia que traduir estava fora del meu abast, però en Jaume Vallcorba i en Xavier Folch van proposar-me dos llibres i vaig acceptar els encàrrecs.

Al principi vas treballar per a Quaderns Crema i per a Empúries. A poc a poc vas anar coneixent el sector. Com el descriuries?

El que m’agradava d’en Folch i en Vallcorba és que el tracte era molt familiar i agradable. De mica en mica, eixamplant la gent per a la qual he treballat, he conegut un món molt més fred, en el qual el traductor és una peça més d’un procés que funciona gairebé sol, on no pintes res. De vegades et tracten com un proveïdor.

És un ofici mal pagat, encara?

Ningú et paga perquè puguis viure com un senyor, però hi ha editorials que et paguen decentment.

I no acostumen a ser les grans...

Hi ha de tot. Les editorials grans no són les que paguen menys per regla general, però hi ha editorials petites que paguen més bé.

Últimament treballes força per a Periscopi, Anagrama, Raig Verd, Minúscula, Angle i Cal·lígraf.

Sí. També faig els llibres de Magris per a Edicions de 1984. Hi ha editorials petites que fins i tot han tirat endavant propostes meves. Últimament ha passat amb Virgilio Giotti, Panait Istrati i Marcello Fois.

Quin ritme de treball portes?

Tradueixo unes vuit hores al dia. A vegades, deu. També els caps de setmana. Tinc un diumenge de tant en tant... Tradueixo al ritme que cal per poder-ne viure.

Les tarifes encara són baixes.

A França un traductor cobra el doble! Durant els últims anys, hem treballat molt per guanyar visibilitat, i ho estem aconseguint. Això fa que el nostre nom surti a més cobertes i que de vegades ens convidin a clubs de lectura o a presentacions. A part de l’autor, la persona que coneix més un text som nosaltres.