La crítica literària és una pràctica antiquíssima que ha passat per quasi tot. L'hermeneuta acaba baixant a peu pla, i a considerar tota mena de textos, fins i tot els menys sagrats. Comentar i interpretar pot ser tan creador com la pròpia poesia si el qui es proposa de dir alguna cosa no ho fa amb afany únicament taxonòmic sinó des de la fascinació i el gaudi del que experimenta amb aquell text. La mania de classificar: "Això què és?". Però la paraula poètica ho pot tot, i des de qualsevol angle i dimensió, si està en bones mans, pot fer-se estimulant, intransferible i sagrada. I això ho dirà el lector, el lector pur, incontaminat, sense prejudicis. Amb Sílvia Amigó no sabem ben bé què passa, o ho sabem massa bé: té el do, i té el tremp moral per oferir, des de la seva lúcida puresa, una penetrant construcció de sentit. Fa poesia? Fa filosofia? Fa psicologia? Jo diria que fa escriptura, i fila pensaments que formula en aquesta llengua afinada i commosa, exempta de retòrica, o d'una retòrica tan dúctil i visiblement transparent que res no la trava.

Amigó, com María Zambrano, potser sense la intenció de bastir una obra filosòfica -però tanmateix arribant molt lluny des del sentiment, des de la intuïció, i des de la intel·ligència del sentiment i de la intuïció-, com una alquimista, analitza i sintetitza fenòmens profunds que pertanyen al domini de l'esperit, d'allò que ens anima i ens interpel·la en la inquietud fèrtil i constant. Podríem dir-ne Tractat del destriament , en què és essencial el matís. Tota gran poesia no és més que un altíssim homenatge al privilegi del llenguatge, aquesta capacitat que ens caracteritza per formular-nos el món amb la màxima nitidesa, amb el valor de la veritat: "No hi ha engany en la natura, i en l'amor." Per això els conceptes que contraposa no són dicotòmics, l'espectre de colors, en la realitat és variable i complex. Francesc Parcerisas esmenta el "saber íntim" d'Amigó, Jaume Pons parla de "la gran fúria de viure". I tant... i afegim-hi "la vida és onejant" de Montaigne.