ELS LLIBRES I LES COSES

Tota la saviesa de Josep Fontana

Com a aperitiu a l’entrevista que demà Carles Capdevila fa a Josep Fontana, us ofereixo la meva impressió de l’últim llibre d’aquest escriptor i pensador d’història, La formació d’una identitat (Eumo). A les portes de complir dijous que ve, 20-N, els 83 anys, Fontana demostra una vitalitat intel·lectual envejable. Aquest seu últim llibre, imprescindible, és una síntesi d’història de Catalunya, de Guifré el Pilós a Artur Mas, que des del bagatge de prop de seixanta anys de recerca combina erudició i interpretació.

Fontana es pregunta com som els catalans, i la seva resposta és que som, sobretot, una gent amb una arrelada consciència democràtica i associativa. Més que la llengua, seria aquest sentit íntim de llibertat -una suma de drets individuals i compromisos col·lectius, de pactes i contrapesos de poder forjats al llarg dels segles- el que ha conformat la nostra identitat. Una manera de ser que secularment ha topat amb la castellana, més vertical que horitzontal, poc o gens acostumada a la pluralitat i a l’entesa. Però tot això, dit així, succintament, sona a tòpic fàcil. A bons i dolents. I en canvi llegit en paraules de Fontana té la riquesa i profunditat de la narració històrica cuinada a foc lent, fruit d’un xup-xup de moltes lectures i escriptures, d’una llarga maduració. Sense rigideses.

Segons Fontana, ja des de la Pau i Treva, la tendència catalana, de grat o per força, ha portat al joc d’equilibris, sempre inestable, tant en l’època medieval com en la moderna, un joc que a mesura que apareixen les interferències castellanes, primer sota la monarquia dels Àustries i després amb els Borbons, va veient desvirtuades les seves regles: les lleis i Constitucions pròpies. Fins que a partir de mitjans del XIX tornem a reconstruir el nostre joc, lentament. I això fem encara, encara, encara.

Aquest és, sens dubte, un llibre important. Sembla escrit d’una tirada. Fontana s’hi deixa anar. I com més cap al final, més desinhibit es mostra: els Borbons i els franquistes -inclosos els catalans- reben de valent. També els protagonistes de la Transició-traïció. Hi ha posat tot el que sap -que és molt- i tot el que és, sense amagar-se’n. Com li diu a Carles Capdevila, ell sempre ha sigut un roig i nacionalista. Un historiador, per tant, que ha tendit a construir el seu relat pensant més en els de baix que en els de dalt. Deixeble avantatjat de Vicens Vives i de Pierre Vilar, ha agafat el millor de cada casa per construir, sense estridències, la seva sòlida llar. Que també és la nostra.