MINÚCIES
JORDI LLOVET

Toscanini

Toscanini / WIKIPEDIA Zoom

Tot i que el nostre president té molt de director d’orquestra, avui parlarem d’un altre Artur, és a dir, de Toscanini (1867-1957). D’aquest director se n’expliquen de l’alçada d’un campanar. Una de les més recordades és quan, durant un assaig amb una de les orquestres americanes que va dirigir al llarg de la vida, es va empipar amb un instrumentista que fallava repetidament una nota, cada vegada que hi arribava. Toscanini va agafar la batuta i li la va tirar amb tota la força i ràbia que tenia, amb tanta mala sort que li va buidar un ull. Això li va costar una fortuna, perquè als Estats Units aquestes bromes surten cares.

Geraldine Farrar, que era una soprano americana de gran renom -després amant del director italià-, es trobava assajant una peça a Nova York, dirigida per Toscanini. Com que al director no li agradava la manera com la cantant entonava una determinada frase musical, la hi va fer repetir desenes de vegades, cosa que va posar molt nerviosa aquella cantant a qui gairebé ningú no corregia mai. Es retorçava les mans i mossegava el mocador que duia a la mà. “Mestre -li va dir quan ja en tenia prou-, jo ja no sóc una estudiant. Sóc una artista professional”. Toscanini li va respondre: “No es preocupi, senyora, no trairé el seu secret”.

De la Callas opinava que “tenia vinagre a la veu”, cosa que comparteixo, malgrat la meva amistat amb Salvador Oliva, que l’adora. Excelsa per a ell; per a mi, una cridanera sofoclea. La millor, al capdavall, no va ser ni ella ni la Tebaldi; va ser Victòria dels Àngels.

Una vegada, Toscanini va despatxar una cantant que era molt guapa. En el seu lloc, se li va presentar una cantant lletja de consideració. El mestre la va rebutjar. Com que aquesta cantant va demanar explicacions, Toscanini li va dir: “Estimada, quan una cantant és molt guapa, els músics de l’orquestra es neguitegen; però quan és lletja, jo em poso tan nerviós que li daria una bufetada”. (Afegiré que Toscanini no va tenir un paper gaire clar ni durant el feixisme italià ni durant el nazisme.)

Un dia, dirigint el Boléro de Ravel en presència del compositor, va interpretar l’obra a una velocitat tan fora mesura, que Ravel li ho va retreure, agre. Toscanini va respondre: “Jo he interpretat el Boléro com vostè l’hauria hagut d’escriure; em sembla que vostè no ha entès res de res de la seva pròpia música”.

Fos com fos, passa per ser el millor director d’orquestra del segle XX.