JORDI NOPCA

Explorar-se a fons

Indagar en el jo i en l'entorn més pròxim és una bona estratègia per trobar bona matèria literària. Parlem amb Antoni Pladevall, Marc Romera, Sergio del Molino i Toni Hill

La crisi, un context fèrtil per al drama Explorar-se a fons Tornar a  veure les coses per primera vegada El nou sexe neix per ordinador Dues cicatrius que rescaten un món fosc Zoom

Tornar a  veure les coses per primera vegada

A nivell temàtic, l’últim premi Prudenci Bertrana se situa als antípodes de l’anterior obra guanyadora. Si en el cas de Faré tot el que tu vulguis Iolanda Batallé explicava l’exploració dels desitjos sexuals més foscos d’una dona de mitjana edat, Antoni Pladevall s’ha plantejat, al seu últim llibre, un exercici invers: recuperar el nen que va ser dels 8 als 15 anys. “Són records del que jo anomeno el meu viure petit -diu l’escriptor, que ha fet el pas de canviar la tercera persona de novel·les com Terres de lloguer (2006) i La papallona negra (2008) per la primera-. He deixat d’amagar-me rere les màscares dels personatges, tot i que abans tampoc m’allunyava tant del que havia viscut o sentit a prop meu”.

El dia que vaig fer vuit anys reconstrueix, a partir d’una trentena “d’estampes”, les vivències “vivament incrustades” d’una d’infantesa passada al mas familiar dels afores de Taradell. “Tota obra és un diàleg agredolç entre l’home adult i el nen que va ser -recorda Pladevall-. Aquí he fet un exercici de sinceritat lingüística, conreant una llengua viva i sonora en la mesura que he pogut. M’adono que per culpa de la crisi desapareix la gent del camp, que són uns parlants de luxe. Són contenidors de paraules fossilitzades, te les despatxen amb una naturalitat que meravella”. L’expressivitat de l’avi Ton, l’Eduard del Puig i la Pepeta dels Ous brilla en un entorn en què la por, la vergonya i la felicitat s’expliquen sense fer servir un to elegíac, encara que reconstrueixin un món perdut: “Són escenes que tots hem viscut per primera vegada. Tot ens desconcerta quan s’experimenta per primer cop. L’obra m’ha servit per recuperar el nen. M’he tornat a sentir nen, potser queda ridícul o frívol dir-ho, i de vegades m’he hagut de contenir perquè alguna escena em feia mal, perquè mai no m’havia atrevit a explicar en paraules aquelles situacions que havia viscut amb un cert dramatisme”.

La crisi, un context fèrtil per al drama  

Una de les virtuts de la trilogia de novel·les de Toni Hill protagonitzades per l’inspector Héctor Salgado és l’observació de l’entorn barceloní més recent. “Quan em plantejo una novel·la, el tema de fons ha de tenir sentit sobretot per a mi”, comenta. Si amb L’estiu de les joguines mortes (2011) va furgar en les relacions familiars i a Els bons suïcides (2012) es fixava en el context sociolaboral -investigant l’empresa de cosmètics on treballava la víctima-, Els amants d’Hiroshima (2014) s’ocupa de l’amor, l’amistat i el fracàs sentimental.

La trama de la novel·la està situada al maig del 2011, un moment en què el moviment social dels indignats va ocupar diverses places públiques a tot el món, entre les quals hi va haver la plaça Catalunya de Barcelona. “La primera novel·la transcorria l’estiu del 2010. En menys d’un any, la degeneració econòmica i social que mostro en aquesta novel·la és molt gran -admet-. I encara hauria pogut ser-ho més si l’acció hagués tingut lloc un o dos anys després. La crisi ens va caure a sobre com una bomba. El 2011 encara es parlava de brots verds de l’economia, i encara no havia començat l’onada de suïcidis causats pels desallotjaments. Llavors, la gent va deixar de creure’s el que els deien i va sortir al carrer”. En aquest escenari l’inspector Salgado ha d’investigar l’assassinat de dues persones a prop de l’aeroport del Prat. Són el Daniel i la Cristina, una parella jove que havia desaparegut set anys abans sense deixar cap rastre. Paral·lelament, Salgado ha de continuar estirant el fil narratiu que arrencava al primer llibre, la desaparició de la seva exdona, la Ruth.

“El que a mi m’agrada és parlar de gent normal, de famílies, i de com els afecta un crim -explica Hill-. El mal psicopàtic, d’algú que tortura les víctimes, no em genera cap plaer. A mi m’interessa explicar el mal assumit. La crisi és un context fèrtil per al drama. El thriller, en canvi, el vivim cada dia”.

El nou sexe neix per ordinador

“Aquesta novel·la és un projecte de fa molt de temps, i és fruit d’un treball de camp llarg, que em va permetre acumular molt de material”. Marc Romera parla de Les relacions virtuoses amb el somriure murri de qui està a punt d’explicar una història picant. En el seu cas, aquesta aventura ha acabat tenint una extensió de gairebé 600 pàgines. “M’interessava retratar les noves tendències en el camp de la seducció i distingir-les -continua l’autor, que reconeix que se sent més poeta que novel·lista-. M’hi vaig posar fa uns vuit anys. Vaig descobrir el món fascinant i addictiu, en molts casos malaltís, de les pàgines web de contactes. En un mateix dia, algú que s’ho proposés podia arribar a tenir tres cites. La seducció ha passat de la barra del bar al teclat de l’ordinador. Ara fins i tot et pots estalviar els llargs diàlegs i les copes... A més, rere la pantalla les possibilitats de mentir es multipliquen”.

Romera s’ha empescat una estructura narrativa particular per a la seva novel·la més extensa: és un intercanvi de correus electrònics entre la Mar Tell, el Bellmunt i la Cecília. La Mar, que fins fa poc era amant del seu cap, l’Albiol, perd tot el poder quan entra a treballar al despatx la jove Cecília, que s’hi ha incorporat per recomanació familiar. La Mar, que es vol revenjar de l’examant, vol que la ingènua Cecília humiliï l’Albiol, i és en aquest punt que troba l’home ideal a la xarxa perquè corrompi la puresa de la jove: el Bellmunt, un seductor sense escrúpols.

El llibre és un remake de Les relacions perilloses, de Pierre Choderlos de Laclos, novel·la epistolar publicada l’any 1782. Amb tot, els lectors que s’acostin a Les relacions virtuoses trobaran que, a més de les seduccions pèrfides, hi ha una exploració a fons del sexe. “La meva voluntat i il·lusió ha estat crear un estil nou de parlar intencionadament de sexe en la nostra literatura -explica-. Al llarg de la història de la literatura catalana hi ha hagut llibres que han apujat la temperatura del país, però tret d’algunes excepcions hi he trobat dos defectes: el primer seria la conyeta -rèmora d’una educació catòlico-apostòlico-nacional-, i el segon, la protecció a través de la sinonímia. Els escriptors s’han referit als genitals masculins i femenins a través de mil paraules. En el meu llibre, la polla és la polla, i el cony és el cony. De vegades, aquestes paraules surten sis o set vegades per pàgina”.

Una altra diferència de Les relacions virtuoses amb altres llibres de sexe és, segons l’autor, que no ha volgut oferir “una o diverses perversions sexuals com ha passat tradicionalment, del marquès de Sade a E.L. James”. Diu que, a nivell sexual, la trilogia Cinquanta ombres d’en Grey “està agafada pels cabells” i prefereix emmirallar-se en referents com El testament d’Alcestis, de Miquel de Palol, El joc del mentider, de Lluís Maria Todó, i Les onze mil vergues, d’Apollinaire. “La virtualitat de les relacions per ordinador fa que siguin virtuoses perquè no embruten físicament”, afirma.

Dues cicatrius que rescaten un món fosc

Sergio del Molino diu que li interessa escriure sobre aquells que “queden al marge de la festa”, els que “haurien d’encaixar amb un perfil però no el compleixen” i “la gent que passa desapercebuda”. Periodista i escriptor, la seva trajectòria va fer un tomb quan el 2013 va publicar La hora violeta (Literatura Random House), en què explicava la malaltia incurable del seu fill Pablo. Un any i mig després presenta Lo que a nadie le importa, en què es planteja resseguir la biografia del seu avi José, i a partir d’aquí reconstrueix una part de l’Espanya de la Guerra Civil i de la postguerra, arribant fins al present de l’autor. “Hi ha línies de connexió entre La hora violeta i aquest nou llibre: continuo rebutjant la redempció, la curació i el final feliç -respon l’autor, que ens atén per telèfon des de Saragossa-. La literatura permet explorar els malestars i no ofereix cap solució, ni a l’autor ni al lector. La gran utilitat de la literatura és, precisament, la seva inutilitat”.

L’arrel de Lo que a nadie le importa -la fascinació per les històries familiars- arrenca a finals de la dècada dels 90, quan l’autor encara era adolescent. “La literatura consisteix a començar-te a fer preguntes que et porten a més preguntes -admet Del Molino-. A mi m’agrada comparar-ho amb un explorador que es va obrint camí amb l’ajuda d’un matxet”. L’estri per anar avançant serien les paraules, que ajuden a anar construint, a poc a poc i a les palpentes, una trama que en el cas d’aquest últim llibre, el sisè de l’autor, comença demanant-se per l’origen de dues cicatrius que va detectar al seu avi durant l’última hospitalització. A partir d’aquí descobreix que el José va formar part d’un batalló de l’exèrcit franquista que va lluitar a Balaguer i que, més endavant, participaria també en la Batalla de l’Ebre. En totes dues missions va quedar ferit, fet que potser li va estalviar ser una de les moltes víctimes mortals del conflicte.

Viure fora de lloc

“En les meves investigacions no treballo metòdicament -diu-. De les lectures m’interessen les emocions que em transmeten, i a partir d’allà començo a evocar el moment. Hi ha una tensió entre la imatge que tenim d’una època i el que veiem en cada exemple concret”. Això passa quan cita el contrast entre el soldat franquista que arrisca la vida i la jove republicana que, instal·lada temporalment a València, passa uns mesos més idíl·lics del que es podria imaginar. L’acció de Lo que a nadie le importa no transcorre tan sols durant la Guerra Civil. Madrid, la Sierra i, més endavant, Bubierca -a l’Aragó- són tres dels escenaris que la novel·la recupera. L’àvia, Carmen de Lara, va prenent protagonisme a mesura que avança l’acció: “Va ser un personatge abassegador. No sé com l’avi la va aguantar tant. Em fa pena perquè, per altres raons, ella també va viure fora de lloc”.