EL LLIBRE DE LA SETMANA
JOAQUIM ARMENGOL

Tornar a ser un nen: Feliu Formosa revisita la infantesa

Tornar a ser un nen:  Feliu Formosa revisita la infantesa Zoom

Sense nostàlgia és la història del nen Feliu Formosa, un marrec que obre els ulls el 10 de setembre del 1934 al carrer del Pintor Vila Cinca i que passeja la innocència pel Sabadell i la Barcelona de l’època. És la història d’una infantesa i adolescència en una família dividida, com tantes altres, per la guerra. Un deambular narratiu que endreça el record tot fent camí cap a un futur incert en companyia d’una família nombrosa i particular. Era llavors en néixer i és ara, traspassada la ratlla dels 80 anys, que Formosa fa per al bon llegir aquest exercici literari retrospectiu i meravellós, al costat de la seva filla Clara. Un passeig, un retorn a la infància que obre l’arc d’un cercle vastíssim que un dia es clourà bellament.

Em deia el Joan Casas que el llibre del Feliu Formosa era molt bonic, però el que realment l’havia tocat a fons era l’etapa de l’exili del pare a França, perquè durant aquells tres anys el mateix Feliu va viure, enmig d’un ambient sòrdid, una mena d’exili personal, pel fet d’haver de marxar de casa i anar a viure al vell casalot de la família Formosa, al carrer del Raval (llegiu el poemari Raval del 1975), tot esperant la tornada d’un pare que havia gairebé oblidat. Era la cruesa de la primera postguerra, l’època del racionament i del menjar escàs. No hi ha dubte que és un dels moments més colpidors; però si és un llibre tan estimable ho és, a més, pel divertit i peculiar desplegament familiar, i perquè s’hi palpa molta humanitat, la idea que el món esdevé les persones amb qui l’atzar fa trobar-nos. Els paisatges també hi són importants i evocadors, però potser secundaris.

De Trabal a Formosa

Com bé sabeu, el sentit de l’humor de Sabadell és francament particular -penseu per exemple en Francesc Trabal, Armand Obiols, Joan Oliver o Manuel Foraster-, per tant no és estrany que en el llibre aquest humor no deliberat sigui ben tangible, i no només en la figura fonamental del pare (ex-POUM, revolucionari, republicà, comptable, ciclista, motorista, culte, tolerant, bonhomiós, obsessiu, hipocondríac...), sinó també en la de l’avi matern, un barber simpàtic, alcohòlic i jugador compulsiu que feia anar de corcoll a tothom, o en els divertits cosins, Ramon i Melcior, fills del tiet Joan, entre d’altres. Les anècdotes són magnífiques, com aquesta nascuda en un dinar: “El tiet Joan va dir que la seva dona, de jove, era molt guapa. I el Melcior, que sempre va ser un poca-solta, va afegir: «Però goiti ara quina fila fot»”. També hi ha l’altra cara de la moneda, esclar, la por i l’angoixa, que vénen representades per la devota iaia Dolores, una franquista implacable que parlava sovint dels “homes dolents”, els rojos, paraules malintencionades que atonyinaven la consciència del pobre Feliu, que veia que el seu pare n’era un. I així anem engrunant les passes d’aquesta vida nòmada, perquè els Formosa canvien sovint de domicili, fins i tot quan s’instal·len a Barcelona, fugint d’un Sabadell amenaçador i incòmode. I ve el trauma de les primeres experiències escolars a les monges carmelitanes i als germans maristes, on en Feliu ho passava malament a causa de les matemàtiques, de la repressió sexual, de la pederàstia latent d’alguns hermanos (un tal Leopoldo), de la catalanofòbia i de la timidesa malaltissa que arrossegava. Sort d’alguns amics, la música, la lectura compulsiva de textos literaris i del cinema, que era la principal distracció familiar: el Versalles, el Tetuan, el Lido, el Cervantes, el Gran Vía, el pintoresc Condal (“un barracot d’aire fellinià, pudent i sempre ple”) i el descobriment de la vedet de Sabadell Maty Mont; així fins a arribar a una imatge magnífica el dia de la famosa vaga de tramvies del 1951: veiem el Feliu sortir al carrer i engolar-se dins una multitud que s’encamina cap a la protesta.

Aquest serà el principi de la maduresa, als 17 anys, un moment a partir del qual adquireix consciència política. No voldria oblidar la importància cabdal que va tenir per al jove Feliu el gran il·lustrador i artista Josep Narro. Amic íntim de la família, va ser una persona fonamental pel fet de convertir-se en una mena de mentor del Feliu primigeni; va ser ell qui va encaminar-lo cap a l’exercici de les lletres, i al qual estem profundament agraïts. Potser el Feliu no va ser un adolescent feliç, un fet colpidor, sens dubte, com ho és la serenitat de la seva escriptura meravellosa. Sempre gaudim moltíssim llegint aquest home cabdal de la nostra cultura i extraordinari poeta. Vet aquí la seva essència.