ELS LLIBRES I LES COSES

Toquem-nos! (elogi del tacte, l’olfacte i el gust)

Toquem-nos!  (elogi del tacte, l’olfacte i el gust) / WIKIPEDIA Zoom

La Helen Keller va néixer en un poblet d’Alabama el 1880 i quan tenia un any i mig, a causa d’unes febres, es va quedar cega i sorda. Amb els anys, va aprendre a veure i sentir amb les mans: “És en el tacte on es troben tot l’amor i la intel·ligència”. Toquem-nos! El seu llibre El món on visc, publicat per Viena Edicions i traduït per Dolors Udina, és un poètic i vivencial elogi del tacte, i també de l’olfacte i el gust.

L’edició original en anglès data del 1908, però podria haver estat escrita perfectament avui. Potser perquè l’important per a la Helen eren les coses essencials: sentir el vent, el sol i la pluja, penetrar en l’ànima de les persones, tocar i imaginar la bellesa, somniar, pensar per si mateixa, connectar-se amb la natura... “És més difícil ensenyar un ignorant a pensar que ensenyar un cec intel·ligent a veure la magnificència del Niàgara. He passejat amb gent que té els ulls plens de llum, però que no veu res al bosc, al mar o al cel”. “Moltes persones que tenen una oïda perfecta són emocionalment sordes”.

La primera aproximació tàctil a la gent acostuma a ser donar-los la mà. Per a la Helen era una manera de colar-se en la intimitat dels altres: “La mà no només és tan fàcil de reconèixer com la cara, sinó que revela els seus secrets amb més franquesa i inconsciència. La gent controla l’expressió de la cara, però la mà no està sotmesa a aquest control. Es relaxa i es torna lànguida quan l’esperit està baix i abatut, els músculs es tensen quan l’esperit està excitat o el cor content, i les qualitats permanents hi són sempre presents”.

Per a un sordcec, les olors són fonamentals. “L’olfacte -ens diu la Helen- és un mag poderós que ens transporta a milers de quilòmetres de distància i a tots els anys que hem viscut”, per exemple “als divertits jocs infantils de l’hort dels presseguers” sempre que menges un préssec. “El sentit de l’olfacte m’ha fet saber que s’acostava una tempesta hores abans que n’hi hagués cap senyal visible”. De fet, diu que l’olfacte li produeix “una idea més afinada que el tacte o el gust”. Un exemple preciós: “Una vegada, fa temps, en una estació de tren plena de gent, una senyora va passar precipitadament pel meu costat i em va fer un petó. Ni tan sols li vaig tocar el vestit. Però el seu petó exhalava una aroma que em va permetre fer-me’n una idea. Fa molts anys, d’aquest petó. Tanmateix, tinc l’olor encara fresca a la memòria”.

El fet d’esprémer a fons el tacte, l’olfacte i el gust no vol dir que la Helen no enyori la visió i l’oïda. “L’infortuni de la ceguesa és immens, irreparable, però no ens impedeix de participar en les coses que compten: el servei, l’amistat, l’humor, la imaginació, la saviesa”. Acabem amb uns versos seus, plens de sensualitat: “No han jugat els meus dits amb la sorra / a la platja inundada de sol? / No ha sentit el meu cos nu cantar l’aigua / mentre la mar l’embolicava / amb la música onejant?”