ENTREVISTA
JORDI NOPCA
BARCELONA

Toni Sala: “La mort ens fa de motllo, ens delimita”

És un dels narradors catalans amb una trajectòria més sòlida –i alhora controvertida– dels últims 15 anys. Toni Sala s’enfronta de cara amb la mort a la seva última novel·la, ‘Els nois’, que parteix d’un accident de cotxe funest als afores de Vidreres

El primer títol de L’Altra Editorial és Els nois, de Toni Sala. La novel·la, que s’ha posat a la venda aquesta setmana, ja ha hagut de ser reeditada. Sala, que va debutar el 1997 amb Entomologia, ha publicat una desena de títols més fins ara, entre els quals destaquen les novel·les Pere Marín (1998) i Rodalies (2004), el llibre de viatges Autoestop (2006) i un recull d’assajos molt recomanable, Notes sobre literatura (2012).

A Els nois, els personatges de cadascuna de les quatre parts que l’integren reaccionen de maneres diferents a la mort de dos joves en accident de trànsit. L’atmosfera de Vidreres i el seu entorn afegeixen tensió a una història negra però no desesperançada, recorreguda per uns quants homes foscos i una bona noia de 21 anys.

Fins a quin punt Els nois està connectada amb Provisionalitat (Empúries, 2012), on aplegaves una narració curta i una nouvelle?

El món de tots dos llibres és bastant el mateix. I també la temàtica. De la història que estic més satisfet és de la d’ Els nois, potser per això s’ha anat eixamplant. Aquí m’he sentit més capaç de fer una cosa que m’agrada molt, que és la prosa per la prosa. Arriba un moment en què els escriptors m’agraden no tant pel que diuen, sinó per la facilitat d’escriure i la comoditat a l’hora de llegir-los -no és ben bé l’estil-. Hi ha una certa llibertat a l’hora de narrar que es deslliga de l’estructura, en els escriptors que ara m’interessen.

Va ser l’accident de cotxe, el motor creatiu inicial del llibre?

Recordo haver llegit una notícia d’un accident similar que va passar, tot i que no era a Vidreres. Em va impressionar. A l’hora d’escriure, vaig començar a desenvolupar les conseqüències d’un fet tan traumàtic sobre la societat, representada a través de quatre personatges. Em sembla que he acabat fent un llibre que va força sobre la identitat -més enllà de la nacional- i sobre de quina manera la mort marca els límits de la nostra personalitat. Per això el sotrac que viu cada personatge el fa confrontar-se amb la seva persona.

¿Ens pots fer cinc cèntims dels personatges?

Cadascun d’ells té un nivell de proximitat diferent amb el que passa. El primer és l’Ernest, un banquer que treballa a Vidreres però que ve de fora. El segon és el Miquel, un camioner que viu al poble del costat amb el seu pare. El tercer és la Iona, una noia de 21 anys, estudiant de veterinària, que era la parella d’un dels joves morts. El quart i últim és el Nil, que es considera artista i ha de ser l’hereu de les terres de la família.

¿Diries que és el llibre més fosc que fins ara has escrit?

Estic acostumat que em diguin que sóc fosc i no crec que sigui veritat [riu]. Per a Heràclit, l’element original -l’ arkhé - era el foc. Heidegger tenia escrit a la seva cabana, seguint les paraules del filòsof presocràtic: “El llamp ho domina tot”. És curiós, perquè a Heràclit, que precisament defensava el llamp i el foc en comptes d’altres elements, li deien l’obscur! En el meu cas, intento il·luminar -encara que sigui una paraula a la qual es recorre sovint- la mort. Davant de la mort, t’hi pots posar d’esquena o de cara. Si t’hi enfrontes, et diran obscur, però en canvi estàs intentant projectar llum sobre una cosa fosca. Mentre escrivia Els nois, em vaig adonar que sempre parlava de la mort. Potser és un dels tòpics més recurrents de la literatura, juntament amb l’amor, però ens conforma. D’aquí dos dies estarem morts, i el que tenim al darrere és una corrua de morts -pares, avis, besavis-: la nostra vida no tindria res a veure, si no moríssim. Borges deia que si no haguéssim de morir, res no tindria sentit. L’eternitat ens permetria viure totes les possibilitats. La mort ens fa de motllo, ens delimita.

Hi ha situacions del llibre que conviden el lector a fer-se preguntes. Per què l’Ernest, després de tot un dia treballant mentre al poble enterren els nois, se n’acaba “anant de putes” amb el camioner?

El meu punt de vista val tant com el de qualsevol lector. Per a mi, quan l’Ernest se’n va de putes té un punt de redempció. És un personatge que potser actua malament anant-hi, però és el més turmentat del llibre. Ara bé, penso que mai saps exactament el fons del que escrius. Brecht deia que “on no hi ha misteri, no hi ha veritat”. Aquesta ambigüitat és fonamental: jo intento no dir una cosa, sinó capturar-la.

Alguns dels elements del paisatge tenen una càrrega simbòlica: l’arbre on s’ha estavellat el cotxe dels nois o la plana que representa l’entrada a l’infern.

Els símbols els veu cadascú. La gràcia és que, justament, no es poden relacionar únicament amb una idea. En qualsevol obra d’art, tot és simbòlic, començant per la història. Si no, no seria universal. Quan escrius has de mirar de ser molt precís per capturar el màxim d’imprecisió. Fas una gàbia de paraules, i a dins hi ha el símbol. Aquest símbol, però, no saps què vol dir.

Què et semblen, autors del southern gothic com Cormac McCarthy? T’interessa?

L’he llegit, sí, i m’interessa. La influència, de vegades, no és tant d’un autor concret com de tota una tradició. Una de les arrels de Cormac McCarthy és Herman Melville, per exemple. El que valoro són els plantejaments literaris a l’hora de tractar temes morals.

¿És més complicada, la narrativa exigent, en un context com el d’ara?

No m’ho sembla. Els bons escriptors també han sortit en moments difícils. Una certa marginalitat tampoc no és dolenta. Tenint en compte que l’escriptura és una cosa molt íntima, que surt molt de dins d’un mateix, un exterior agressiu amb tu pot potenciar les ganes de continuar.