Teoria de la traïció

Ressenya de 'Judas', d'Amos Oz, publicat per Siruela

Teoria  de la traïció / GETTY Zoom

Conserve aquelles olives (sóc -ho confessaré- una mica fetitxista amb determinats objectes). Aquells petits fruits verdosos disseminats per terra, al capdavall, havien caigut d’unes oliveres que, m’asseguraven, tenien una edat perfectament certificada: dos mil·lennis. Bé podien haver estat ja, doncs, en aquella jornada en què Judes, un del grup dels dotze, va besar Jesús i, amb aquesta insignificant acció, el va trair.

Guarde records intensos de la Muntanya de les Oliveres, a la vall del Cedró, a l’est de Jerusalem. Tota la ciutat és un vòrtex emocional fabulós, amb tres religions poderoses concentrant-hi els seus emblemes més sagrats, antigues supersticions sancionades en textos polsosos que lluiten per ser considerades “verdaderes”. Res més antropològicament revelador que la història d’una religió. Per això és especialment oportú que Amos Oz, el gran escriptor israelià, haja dedicat a Judes la seua última novel·la.

Per què Judes? Perquè és una de les figures més fascinants de tota la peripècia de Jesús. Sense ell, per començar, no hi hauria hagut cristianisme. Calia la traïció perquè el Fill de l’Home fos crucificat i poguera assolir així el seu destí. Calia una intel·ligència subtil i un cor sensible com el de Judes per comprendre de seguida que Jesús era realment fill de Déu, i per això havia de morir en una creu, a la vista de tots. Per complir els designis del seu pare.

El preu que va haver de pagar Judes per tot això fou incommensurable. La vida, en primer lloc. I després una cosa més terrible: passar a la història, en totes les llengües, com a símbol de la pitjor deslleialtat. Curiosament, i a pesar que Jesús i tots els seus apòstols eren jueus, només Judes ha quedat gravat com a tal en la consciència popular cristiana. I si hi ha un antisemitisme de veta profunda des de llavors, reflexiona Amos Oz, aquest és sens dubte el d’arrel catòlica.

El jove Shmuel As, a l’hivern del 1959 entra a treballar al servei d’un vell invàlid, Gershom Wald. Però Wald no viu sol: per la seua casa deambula Atalia, una rotunda bellesa madura (digna de Stephen Vizinczey). És la seua nora. El fill de Wald -l’home d’Atalia- va morir a la guerra del 1948. Shmuel es deixa fascinar per aquesta estranya família, mentre cura les seues ferides (la xicota el va deixar sobtadament) i prepara un treball sobre la figura de Jesús i la seua relació amb el món jueu. Judes hi emergeix com una fita ineludible, un desllorigador inevitable. Aviat, però, els misteris de Wald i Atalia s’aclariran. El pare d’ella, Shaltiel Abravanel, va ser un sionista partidari de l’entesa amb els àrabs. Contrari a la creació de l’Estat d’Israel (pel que suposava de marginació dels palestins), va ser bandejat per la societat hebrea de l’època. Va passar a ser un traïdor.

Un traïdor valent

De sobte, Shmuel va comprenent, i nosaltres amb ell. La figura del traïdor emergeix com la d’un valent que s’avança al seu temps, i fa el que cal per un preu que ningú està disposat a pagar. Ara és el mateix Amos Oz qui s’hi retrata: l’intel·lectual que, sent un jueu pur (nascut al bell mig de la Jerusalem dels anys 30), es juga el tipus en favor dels drets dels palestins.

El relat va completant el seu sentit. Atalia i Shmuel es coneixeran, en el sentit bíblic (Atalia també és una traïdora: a la memòria del seu marit, si més no). Shmuel abandonarà la casa. Les olives -d’arbres mil·lenaris- que vaig emportar-me d’aquell viatge a Israel són un record sòlid -i efímer- d’una terra emulsionada pel fet sagrat. I on hi ha sacrifici hi ha d’haver traïció. És la lliçó de Judes.