Ho hem comentat aquí mateix moltes vegades: sovint un nom ens agrada si estimem una persona que el té. I, a la inversa, també pot passar que trobem terrible un nom només perquè ens recorda algú que no ens cau bé. Jo només conec una Tatiana. No sé si en coneixeré d’altres. Però, encara que en conegués cent mil, aquest nom em recordarà sempre la Tatiana Sisquella.

I, com ja he dit, solem adjudicar al nom les virtuts o els defectes de la persona que el té. Així que, per mi, Tatiana és un nom bonic, molt bonic. Un nom llarg, amb què et pots entretenir mentre el dius. Ara una a, i una altra, i encara una tercera. Tot ben obert, deixant que entri l’aire i la llum. I el nom -que té ressonàncies russes- ha esdevingut càlid. El marit de la Tatiana, en Joan Maria, va regalar-me, fa pocs dies, aquest record: “Quan ens vam conèixer, la primera vegada que la Tati va venir a casa meva, jo ho tenia tot molt tancat. Ella, sense demanar-me permís, va començar a obrir cortines i aixecar persianes, i va començar a entrar la llum a raig. I sempre més va ser així”. Llum, sol, vida són paraules que tothom ha associat amb ella aquests dies. Per això el nom de Tatiana resplendeix. Per això els amics l’han comparada a l’astre entorn del qual tots gravitem.

I el nom té encara una virtut més. És un nom adaptable a una personalitat elàstica com la que ella tenia. Tatiana, per la seva excel·lència professional, l’exigència, l’elegància, la curiositat intel·lectual, el coratge. Tati, per la simpatia, la naturalitat, l’afecte, la confiança, la comoditat, la fragilitat.

Sempre que escolto Jovanotti cantant A te, penso en la Tati. Quan diu allò de “le forze della natura si concentrano in te ”. Així ho vaig escriure: ella és una força de la naturalesa que empeny les pedres grosses fins a fer-les rodolar fora del camí, mentre avança entre rialles.

Tatiana, un nom poderós, com el sol que entra a raig. Tati, un nom càlid com el sol que entra a raig. Quin nom tan ben triat!